Els meus articles setmanals els redacto els dimecres, i els vaig repassant fins al diumenge, que els envio a l’editorial. Surten en paper el divendres següent i en digital el dissabte. Aquesta setmana hem fet una excepció i el dimecres vaig seguir sense moure’m de casa, pendent del Papa de Roma i del seu periple per terres catalanes, especialment Montserrat i la Sagrada Família. I, com vaig apuntar en l’article passat, vaig prestar especial atenció al seu tarannà, així com a la seva actitud i intenció respecte a la nostra estimada llengua catalana. Podríem simplificar dient que va ser correcte i moderat en el seu tarannà verbal i lingüístic.

Però avui ens fa il·lusió pregonar coses dels Monmany, sí, els del bar-cafeteria de la plaça Major, la de l’Ajuntament, cantonada amb el carrer dels Hortolans.

Avui comandat per la Sra. Remei, que és una senyora d’edat venerable, eixerida, agradable, catalana fins al moll de l’os o, com ella prefereix dir, “de soca-rel”.

Coneix tothom del seu Montblanc i viu a la mateixa casa, que als baixos té el negoci amb terrassa a sol de matí, una circumstància que a l’hivern es valora força. Viu amb el seu estimat fill Artur, que situo avui com un cunyat benestant i amb una bona formació intel·lectual. Col·labora amb el negoci actual, però venen d’uns silencis antics i molt llargs, derivats del que ens ha passat amb Catalunya i les guerres d’Espanya, més el cop d’estat de Franco, en què a casa nostra es va tornar a perdre la guerra.

Anem situant els Monmany: Josep Monmany Escoté va viure al Montblanc del segle XIX. Era sastre i donà als seus fills una magnífica base cultural.

Josep Monmany Pérez fou procurador dels tribunals, al jutjat d’instància i instrucció que hi havia en aquella època a la vila de Montblanc.

El seu germà Artur, l’any 1893, als seus vint anys, ja va escriure un esplèndid diari de viatge, De Barcelona a Manila, on narra amb gran cruesa el viatge d’un noi culte i sensible en una travessa per fer el servei militar a les illes Filipines, quan encara eren les últimes colònies d’Espanya. Va ser dels penúltims de Filipines, però va poder tornar.

Així, Artur va fundar el 1900 la primera impremta de Montblanc i de la Conca de Barberà. L’Artur va morir prematurament l’any 1913, amb quaranta anys.

La seva muller, Sebastiana Queralt, es va fer càrrec del negoci familiar. Dona emprenedora i de gran caràcter, va expandir el negoci d’impremta, papereria i llibreria.

El seu fill Artur Monmany Queralt va estudiar arts gràfiques a Barcelona i sempre es va moure en un ambient de catalanisme d’esquerres.

I sempre la guerra, quanta guerra! La impremta va ser saquejada brutalment l’any 1939 i, en entrar “els nacionals”, la maquinària va ser confiscada i traslladada, i la tipografia va ser llançada sense miraments a la plaça Major.

Seguim situant-nos. El 1929 va néixer Artur Monmany Ferré, que fou un impulsor de la catalanitat durant la dictadura. Magnífic organitzador en el món de les colles sardanistes i els aplecs, va fundar el Grup Sardanista Monmany.

L’any 1963 es va casar amb M. Remei Foguet Andreu. L’any 1988 va morir el seu marit i la Remei, dona carismàtica i lluitadora, va continuar amb el negoci familiar.

L’any 1968 va néixer el seu fill, també Artur. El 1994 fou membre de la primera junta de la refundada colla castellera Torraires de Montblanc i es va adquirir, en representació de la colla i de la junta directiva, l’antic teatre de l’Artesana.

L’any 2003, veient els nous aires que bufaven en el camí de la impressió, mare i fill van decidir muntar una cafeteria al lloc de sempre, a la solana de la plaça Major, on encara podem gaudir d’un bon cafè, un bon vermut i un bon tracte.

I jo, que conec la Remei i l’Artur des que els nets eren petits i eren amorosits per la Remei, que els ensenyava el gat siamès que li havien regalat. El siamès se’n va anar, però la Remei va seguir tenint gat. El que té ara és dels “teuladins”. És un clàssic com el Campari, que prenc de tant en tant a cal Monmany, i si la vull fer riure només cal que li digui que vull un “Campari”, si no cauré. Després de riure, afegeix que els Campari només els prenen els senyors d’abans.

Doncs, floreta per floreta. Ah! Llàstima que en el pas del Papa de Roma per la Sagrada Família també algú va ordenar que es tirés “la tipografia al mig de la plaça”, tal com us va passar el 39 a Montblanc.

Però ara va consistir en el fet que, en la recent estada del papa Lleó XIV a la Sagrada Família, es va encapsular i fer marxar per la porta de la Glòria cap al carrer Mallorca uns 600 cantaires i el seu director, perquè van intuir que podrien cantar Els Segadors, que és l’himne oficial de Catalunya, i exhibir algunes senyeres estelades, com les centenes que el Papa va poder veure en finestres, balcons i a les mans de la gent mentre circulava amb el papamòbil. En fi, és com si Espanya tingués una nació o un poble del qual els fa vergonya exhibir la seva naturalitat, els seus orígens i la seva identitat.

No és pas el cas de la Remei i l’Artur, ni de la seva fidelitat al servei d’aquest poble.

I els Monmany, semper vivas!