16 d’agost de 1967: “Un jorn tràgic”. Fa cinquanta anys del luctuós incendi del Teatre-Cinema del Casal Montblanquí

Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
Josep M. Porta i Balanyà
Director de l’Arxiu Comarcal de la Conca de Barberà
Em ve a la memòria que el 16 de juliol de 1651, tal com el qualificà el setmanari La Nova Conca en la seva edició del 15 de juliol de 1922 (núm. 190), va esdevenir un “jorn tràgic” per a Montblanc. En plena Guerra dels Segadors, el general Pallaciccino forçà la població a enderrocar la façana de l’església de Santa Maria i les torres i trams de les muralles necessàries per a incapacitar defensivament la vila. Ambdues obres s’havien aixecat amb l’esforç, tant físic com econòmic, dels montblanquins d’aquella època.
Les tropes castellanes col·locaren diverses mines que esclataren la nit del 16 de juliol de 1651, “llevant-li tota defensa i tot símbol del seu antic senyoriu (...). I com una nuvolada encesa de llamps, tot trepida flamejant amb explosions aterradores. I cauen torres, altres resten decapitades, fragments de muralles s’inclinen i es tomben, i la façana gentil i lluminosa de Santa Maria, com gegant altívol, salta tota davant sos peus, cruixint i clivillant-se la superba nau de l’Iglésia” (La Nova Conca, núm. 242, 14 de juliol de 1923).
Si existeixen dates fatídiques, el 16 ho és per a la història de Montblanc. Un altre dia 16, però aquesta vegada d’agost de 1967, i un altre “gegant”, i també construït amb l’esforç de bona part de la societat montblanquina, es tornà a veure immers en les flames. A mitja tarda, del tot inesperadament, després d’una visita a les seves instal·lacions per part de molts vilatans, i quan mancaven pocs dies per a la seva tan esperada inauguració, el Teatre Cinema del Casal Montblanquí patí un paorós incendi.
Si fem una mica d’història, el Teatre-Cinema del Casal Montblanquí té els seus inicis oficials en l’Assemblea General del 15 de gener de 1963 quan ja es va posar a debat la necessitat i conveniència de la construcció d’un edifici per a desenvolupar les activitats del Casal. S’havia d’elegir entre la construcció d’un teatre-cinema o una sala de festes. Es procedí a la votació i el resultat fou de 116 vots a favor del primer i 58 en pro de la sala de festes.
Així, en la reunió de socis del 18 de març de 1965 s’aprovà el corresponent pla econòmic. Aquest es finançaria mitjançant la imposició d’una quota extraordinària per a cada soci de 3.000 ptes., en forma de bons reintegrables i sense interès.
A mitjan abril, i atesa la bona predisposició dels socis i l’alt grau de casalisme i de montblanquinisme (“hacer Casal es hacer Montblanc”), ja s’havia superat la quantitat d’1.500.000 pessetes de recaptació. Fet que significava que més de 500 socis ja havien formalitzat la seva obligació.
En conseqüència, la Junta del Casal va encarregar a l’enginyer industrial Josep M. Abelló Boada la redacció del primer projecte del teatre-cinema. Una vegada aprovat, el projecte definitiu fou redactat per l’arquitecte de Sarral, Josep M. Puig i Torné, el qual, amb la col·laboració de Josep M. Esquius i Prat, el deixà enllestit el 21 de juliol. Finalment, el 24 d’agost, fou presentat a l’Ajuntament per a l’obtenció de la corresponent llicència d’obres.
En essència, el nou projecte determinava una superfície total a construir de 1.532,90 m2, amb un pressupost de tres milions cinc-centes mil pessetes. L’edifici es dividiria en un accés i entrada; una platea, amb una cabuda per a 492 espectadors, i un amfiteatre, per a també 492 persones.
Una vegada solucionats, almenys en part, els problemes administratius i financers, el dijous 24 de febrer, diada de Sant Maties, tingué lloc l’acte de col·locació de la primera pedra del teatre-cinema. Aquesta fou la tercera gran diada històrica per al Casal. A la una del migdia tota la comitiva, amb les autoritats montblanquines i un nombrós grup de casalistes, s’encaminà cap als terrenys socials per tal de procedir a fer realitat aquest acte tan simbòlic.
Posteriorment, després de presentar i avaluar els plecs de condicions per a la seva construcció, l’empresa escollida fou la de Genís Roselló i Fabregat. Entre d’altres clàusules, s’establia que les obres havien d’iniciar-se el 12 d’abril i haurien de restar totalment acabades el 30 de juny de 1967.
Lògicament, anaren sorgint problemes; però els treballs avançaven a bon ritme i, a poc a poc, el teatre-cinema s’anà enlairant pas a pas, tot aconseguint un “teatro-cine para ese Montblanc futuro al que todos ansiamos colaborar y para dar fe a los vecinos de la comarca y de todas partes que los hombres de Montblanc desean que nadie ponga en duda que nuestra Villa durante los días y por años y por siglos a llegar, es, ha sido y será la capital de la Conca de Barberá”.
Era un equipament molt desitjat pels casalistes per tal d’ampliar el seu ventall d’activitats. Però, dissortadament, quan les obres ja estaven pràcticament enllestides i mancava menys d’un mes per a la inauguració oficial del teatre-cinema, el dia 16 d’agost, pels volts de les 6 de la tarda, es produí la gran tragèdia que deixà un sentit trist record en la memòria dels montblanquins i, sobretot, en la història del Casal i marcà profundament el seu futur: el desgraciat accident que causà la mort al contractista d’obres Genís Roselló i al treballador Manuel Márquez i la quasi total destrucció de l’edifici.
Vegem com la premsa del moment es féu ressò del malaurat accident: “Un muerto y dos heridos graves al incendiarse y explotar el cine-teatro del ‘Casal Montblanquí’. Las pérdidas se estiman en unos nueve millones de pesetas.
Un aparatoso y mortal suceso ocurrió ayer, mediada la tarde, en Montblanch. Cerca de las siete [sic], a consecuencia de un incendio y posterior explosión, quedó completamente destruido el edificio del ‘Casal Montblanquí’, destinado a cine-teatro. Hubo que registrar un muerto, dos heridos graves y tres leves.
Según parece, unos obreros –pues el teatro se estaba construyendo– que se encontraban en el escenario, trabajando con un soplete eléctrico, no pudieron apreciar que una chispa salía desprendida, iniciándose seguidamente el incendio que fue muy voraz por cuanto el cine estaba decorado con materiales muy inflamables: butacas de goma-espuma y cortinajes. La densa humareda se concentró en el interior del local y el gas, al hacer contacto con el oxígeno, provocó la aparatosa explosión.
-Fue cuestión de unos siete minutos nada más- nos informaron.
Inmediatamente se reclamaron los servicios de los bomberos de Tarragona, Reus y Valls, que junto con fuerzas de la Guardia Civil y vecindario iniciaron los trabajos de salvamento y desescombro. En el accidente perdió la vida el contratista de las obras, Ginés Roselló Fabregat, de 34 años de edad, casado y vecino de Montblanch; con heridas graves resultaron los obreros Manuel Márquez Contreras, de 55 años, casado, natural de Aracena y vecino de Montblanch y Ángel Roca Expósito, de 24 años, natural y vecino de la última población. Con lesiones leves resultaron los también obreros, Fermín Dolcell [Dolcet] Moragues, Miquel Roca Cos y Luis Sánchez Mercado, los dos primeros naturales de Montblanch y el último de Tarragona”.
L’endemà el Noticiero Universal, en una breu nota de premsa d’Europa Press, acompanyada d’una fotografia de l’accident, donava la mala notícia que “A las tres de la tarde de ayer falleció en el Hospital de San Juan de Reus, don Manuel Márquez Contreras a consecuencia de las gravísimas heridas sufridas en el hundimiento del cine ‘Casal Montblanquí’, de Montblanc. Manuel Márquez Contreras, de 55 años, casado, natural de Aracena (Huelva) y vecino de Montblanc era uno de los dos productores que fueron rescatados en grave estado de entre los cascotes. Otros cinco trabajadores resultaron heridos levemente y el contratista de las obras, Ginés Roselló, muerto en el acto”.
Per altra part, l’edició del dia 19 del Juventud de Valls, era potser molt més explícita, en reconstruir els desafortunats successos: “Un incendio destruye el coliseo del Casal Montblanquí, causando varias víctimas. En poco más de media hora, por hundimiento parcial de la techumbre y tres de las paredes quedó destruido en su casi totalidad.
Pocos minutos antes de las siete de la tarde del día 16 declarose un incendio en el coliseo del Casal Montblanquí, en el que se estaban dando los últimos toques para proceder a su inauguración, prevista para el primer domingo del próximo mes de septiembre. Al pronto salió una densa humareda y los trabajadores que allí se encontraban procuraron ponerse a salvo, habiendo resultado con quemaduras de diversa importancia unos cuatro o cinco, y sin que pudiera lograrlo el contratista, don Ginés Roselló; también ha sido echado de menos un peón de albañil de unos quince años. Al poco rato de haberse declarado el incendio se desplomó la pared del fondo del escenario, cayendo seguidamente la techumbre a la que siguió el inmediato desplome de los dos muros laterales, con lo cual quedó totalmente extinguido el incendio y resultando destruido el edificio en sus cuartas quintas partes, quedando tan solo en pie el cuerpo de la fachada. Como se sabe, el edificio era de nueva construcción y en su interior se hallaban todos los elementos, instalaciones y material y mobiliario completos y precisos para su funcionamiento, quedando tan solo por ultimar pequeños detalles por lo que las pérdidas son elevadísimas, calculándose como mínimo en siete millones de pesetas (…).
Tan pronto tuvieron noticia del hecho acudieron al lugar del siniestro numerosos vecinos, algunos de ellos con extintores, personándose las Autoridades y Fuerzas del orden y siendo llamados los bomberos de Valls y de Tarragona, si bien apenas tuvieron ocasión de actuar, dada la rapidez con que se produjo el derrumbamiento del edificio. Este desastre ha causado general sentimiento en la población, mayormente a causa de las víctimas que ha ocasionado.
El trágico balance de víctimas es el siguiente: contratista de obras don Ginés Roselló Fábregas [sic], de 34 años, casado y con dos hijos menores, pereció carbonizado.
Heridos con quemaduras de mayor o menor consideración: Los peones albañiles Manuel Márquez Contreras, de 55 años; Fermín Dolcet Moragues, de 39 años (hospitalizados); Miguel Roca Coca [sic], de 20 años; Luis Sánchez Mercado, de 15 años y Ángel Roca Expósito, de 14 años.
Las obras habían sido ya terminadas y el peonaje trabajaba ayudando a instalar las butacas; además de los citados trabajaban en el local otros obreros empleados en distintos menesteres, entre ellos soldadores y empleados de la fábrica que había suministrado las butacas, hallándose ocupados aproximadamente una docena. Durante las primeras horas de la tarde el local había sido visitado por el público que se entretuvo recorriendo sus dependencias y presenciando los trabajos de ultimación, pero en el momento de producirse el siniestro no existía público dentro del mismo. El contratista Ginés Roselló se encontraba en la parte exterior del edificio, atendiendo a unos visitantes forasteros y cuando oyó las voces de ¡fuego! se precipitó al interior, realizando denodados esfuerzos por atajar el foco inicial; al darse cuenta de la infructuosidad de sus esfuerzos intentó retirarse pero por lo visto tropezó y quedó aprisionado entre los hierros de un andamiaje metálico, entre los que fue hallado su cadáver parcialmente carbonizado.
Se indican como causas originarias del siniestro las chispas de un soldador eléctrico que, por lo visto, prendieron en materias muy combustibles. Según versiones, viéronse desprender en llamas los cortinajes del escenario, cuya caída propagó el incendio en las primeras filas de butacas y al propio escenario. Testigos presenciales manifiestan que las filas de butacas ardían como si fueran de tea propagándose el fuego entre si a gran velocidad”.
Les tardes dels dies 17 i 18 foren enterrades les víctimes, amb una impressionant manifestació de dol. Tot Montblanc se sumà al dolor de les tràgiques pèrdues.
En l’Assemblea General Extraordinària del 7 d’octubre, després de guardar un minut de silenci en memòria de les víctimes, la Junta i els socis es plantejaren la necessària reconstrucció del Teatre-Cinema. Una vegada la “gran batalla econòmica estava guanyada” es determinà de reconstruir el teatre-cinema, com a “el tribut millor que puguem rendir a les víctimes de la tragèdia i una altra mostra palpable de què les classes mitjana i treballadora estan lluitant per al progrés de la nostra terra”.
Així doncs, després d’efectuar les corresponents proves de càrrega i de sobrecàrrega sobre l’amfiteatre i dels corresponents treballs de reconstrucció, el teatre-cinema renaixia com l’au fènix de les seves pròpies cendres. I, finalment, el 5 de setembre de 1968, a les 10 de la nit, es procedí a la seva inauguració oficial, “data de la majoria d’edat [d’aleshores] del Casal Montblanquí, en complir el vint-i-unè aniversari de la seva fundació (...). Caldria recular molts anys enrere per trobar-ne un de més solemne per al Casal. Tal vegada no el trobaríem”.
Director de l’Arxiu Comarcal de la Conca de Barberà
Em ve a la memòria que el 16 de juliol de 1651, tal com el qualificà el setmanari La Nova Conca en la seva edició del 15 de juliol de 1922 (núm. 190), va esdevenir un “jorn tràgic” per a Montblanc. En plena Guerra dels Segadors, el general Pallaciccino forçà la població a enderrocar la façana de l’església de Santa Maria i les torres i trams de les muralles necessàries per a incapacitar defensivament la vila. Ambdues obres s’havien aixecat amb l’esforç, tant físic com econòmic, dels montblanquins d’aquella època.
Les tropes castellanes col·locaren diverses mines que esclataren la nit del 16 de juliol de 1651, “llevant-li tota defensa i tot símbol del seu antic senyoriu (...). I com una nuvolada encesa de llamps, tot trepida flamejant amb explosions aterradores. I cauen torres, altres resten decapitades, fragments de muralles s’inclinen i es tomben, i la façana gentil i lluminosa de Santa Maria, com gegant altívol, salta tota davant sos peus, cruixint i clivillant-se la superba nau de l’Iglésia” (La Nova Conca, núm. 242, 14 de juliol de 1923).
Si existeixen dates fatídiques, el 16 ho és per a la història de Montblanc. Un altre dia 16, però aquesta vegada d’agost de 1967, i un altre “gegant”, i també construït amb l’esforç de bona part de la societat montblanquina, es tornà a veure immers en les flames. A mitja tarda, del tot inesperadament, després d’una visita a les seves instal·lacions per part de molts vilatans, i quan mancaven pocs dies per a la seva tan esperada inauguració, el Teatre Cinema del Casal Montblanquí patí un paorós incendi.
Si fem una mica d’història, el Teatre-Cinema del Casal Montblanquí té els seus inicis oficials en l’Assemblea General del 15 de gener de 1963 quan ja es va posar a debat la necessitat i conveniència de la construcció d’un edifici per a desenvolupar les activitats del Casal. S’havia d’elegir entre la construcció d’un teatre-cinema o una sala de festes. Es procedí a la votació i el resultat fou de 116 vots a favor del primer i 58 en pro de la sala de festes.
Així, en la reunió de socis del 18 de març de 1965 s’aprovà el corresponent pla econòmic. Aquest es finançaria mitjançant la imposició d’una quota extraordinària per a cada soci de 3.000 ptes., en forma de bons reintegrables i sense interès.
A mitjan abril, i atesa la bona predisposició dels socis i l’alt grau de casalisme i de montblanquinisme (“hacer Casal es hacer Montblanc”), ja s’havia superat la quantitat d’1.500.000 pessetes de recaptació. Fet que significava que més de 500 socis ja havien formalitzat la seva obligació.
En conseqüència, la Junta del Casal va encarregar a l’enginyer industrial Josep M. Abelló Boada la redacció del primer projecte del teatre-cinema. Una vegada aprovat, el projecte definitiu fou redactat per l’arquitecte de Sarral, Josep M. Puig i Torné, el qual, amb la col·laboració de Josep M. Esquius i Prat, el deixà enllestit el 21 de juliol. Finalment, el 24 d’agost, fou presentat a l’Ajuntament per a l’obtenció de la corresponent llicència d’obres.
En essència, el nou projecte determinava una superfície total a construir de 1.532,90 m2, amb un pressupost de tres milions cinc-centes mil pessetes. L’edifici es dividiria en un accés i entrada; una platea, amb una cabuda per a 492 espectadors, i un amfiteatre, per a també 492 persones.
Una vegada solucionats, almenys en part, els problemes administratius i financers, el dijous 24 de febrer, diada de Sant Maties, tingué lloc l’acte de col·locació de la primera pedra del teatre-cinema. Aquesta fou la tercera gran diada històrica per al Casal. A la una del migdia tota la comitiva, amb les autoritats montblanquines i un nombrós grup de casalistes, s’encaminà cap als terrenys socials per tal de procedir a fer realitat aquest acte tan simbòlic.
Posteriorment, després de presentar i avaluar els plecs de condicions per a la seva construcció, l’empresa escollida fou la de Genís Roselló i Fabregat. Entre d’altres clàusules, s’establia que les obres havien d’iniciar-se el 12 d’abril i haurien de restar totalment acabades el 30 de juny de 1967.
Lògicament, anaren sorgint problemes; però els treballs avançaven a bon ritme i, a poc a poc, el teatre-cinema s’anà enlairant pas a pas, tot aconseguint un “teatro-cine para ese Montblanc futuro al que todos ansiamos colaborar y para dar fe a los vecinos de la comarca y de todas partes que los hombres de Montblanc desean que nadie ponga en duda que nuestra Villa durante los días y por años y por siglos a llegar, es, ha sido y será la capital de la Conca de Barberá”.
Era un equipament molt desitjat pels casalistes per tal d’ampliar el seu ventall d’activitats. Però, dissortadament, quan les obres ja estaven pràcticament enllestides i mancava menys d’un mes per a la inauguració oficial del teatre-cinema, el dia 16 d’agost, pels volts de les 6 de la tarda, es produí la gran tragèdia que deixà un sentit trist record en la memòria dels montblanquins i, sobretot, en la història del Casal i marcà profundament el seu futur: el desgraciat accident que causà la mort al contractista d’obres Genís Roselló i al treballador Manuel Márquez i la quasi total destrucció de l’edifici.
Vegem com la premsa del moment es féu ressò del malaurat accident: “Un muerto y dos heridos graves al incendiarse y explotar el cine-teatro del ‘Casal Montblanquí’. Las pérdidas se estiman en unos nueve millones de pesetas.
Un aparatoso y mortal suceso ocurrió ayer, mediada la tarde, en Montblanch. Cerca de las siete [sic], a consecuencia de un incendio y posterior explosión, quedó completamente destruido el edificio del ‘Casal Montblanquí’, destinado a cine-teatro. Hubo que registrar un muerto, dos heridos graves y tres leves.
Según parece, unos obreros –pues el teatro se estaba construyendo– que se encontraban en el escenario, trabajando con un soplete eléctrico, no pudieron apreciar que una chispa salía desprendida, iniciándose seguidamente el incendio que fue muy voraz por cuanto el cine estaba decorado con materiales muy inflamables: butacas de goma-espuma y cortinajes. La densa humareda se concentró en el interior del local y el gas, al hacer contacto con el oxígeno, provocó la aparatosa explosión.
-Fue cuestión de unos siete minutos nada más- nos informaron.
Inmediatamente se reclamaron los servicios de los bomberos de Tarragona, Reus y Valls, que junto con fuerzas de la Guardia Civil y vecindario iniciaron los trabajos de salvamento y desescombro. En el accidente perdió la vida el contratista de las obras, Ginés Roselló Fabregat, de 34 años de edad, casado y vecino de Montblanch; con heridas graves resultaron los obreros Manuel Márquez Contreras, de 55 años, casado, natural de Aracena y vecino de Montblanch y Ángel Roca Expósito, de 24 años, natural y vecino de la última población. Con lesiones leves resultaron los también obreros, Fermín Dolcell [Dolcet] Moragues, Miquel Roca Cos y Luis Sánchez Mercado, los dos primeros naturales de Montblanch y el último de Tarragona”.
L’endemà el Noticiero Universal, en una breu nota de premsa d’Europa Press, acompanyada d’una fotografia de l’accident, donava la mala notícia que “A las tres de la tarde de ayer falleció en el Hospital de San Juan de Reus, don Manuel Márquez Contreras a consecuencia de las gravísimas heridas sufridas en el hundimiento del cine ‘Casal Montblanquí’, de Montblanc. Manuel Márquez Contreras, de 55 años, casado, natural de Aracena (Huelva) y vecino de Montblanc era uno de los dos productores que fueron rescatados en grave estado de entre los cascotes. Otros cinco trabajadores resultaron heridos levemente y el contratista de las obras, Ginés Roselló, muerto en el acto”.
Per altra part, l’edició del dia 19 del Juventud de Valls, era potser molt més explícita, en reconstruir els desafortunats successos: “Un incendio destruye el coliseo del Casal Montblanquí, causando varias víctimas. En poco más de media hora, por hundimiento parcial de la techumbre y tres de las paredes quedó destruido en su casi totalidad.
Pocos minutos antes de las siete de la tarde del día 16 declarose un incendio en el coliseo del Casal Montblanquí, en el que se estaban dando los últimos toques para proceder a su inauguración, prevista para el primer domingo del próximo mes de septiembre. Al pronto salió una densa humareda y los trabajadores que allí se encontraban procuraron ponerse a salvo, habiendo resultado con quemaduras de diversa importancia unos cuatro o cinco, y sin que pudiera lograrlo el contratista, don Ginés Roselló; también ha sido echado de menos un peón de albañil de unos quince años. Al poco rato de haberse declarado el incendio se desplomó la pared del fondo del escenario, cayendo seguidamente la techumbre a la que siguió el inmediato desplome de los dos muros laterales, con lo cual quedó totalmente extinguido el incendio y resultando destruido el edificio en sus cuartas quintas partes, quedando tan solo en pie el cuerpo de la fachada. Como se sabe, el edificio era de nueva construcción y en su interior se hallaban todos los elementos, instalaciones y material y mobiliario completos y precisos para su funcionamiento, quedando tan solo por ultimar pequeños detalles por lo que las pérdidas son elevadísimas, calculándose como mínimo en siete millones de pesetas (…).
Tan pronto tuvieron noticia del hecho acudieron al lugar del siniestro numerosos vecinos, algunos de ellos con extintores, personándose las Autoridades y Fuerzas del orden y siendo llamados los bomberos de Valls y de Tarragona, si bien apenas tuvieron ocasión de actuar, dada la rapidez con que se produjo el derrumbamiento del edificio. Este desastre ha causado general sentimiento en la población, mayormente a causa de las víctimas que ha ocasionado.
El trágico balance de víctimas es el siguiente: contratista de obras don Ginés Roselló Fábregas [sic], de 34 años, casado y con dos hijos menores, pereció carbonizado.
Heridos con quemaduras de mayor o menor consideración: Los peones albañiles Manuel Márquez Contreras, de 55 años; Fermín Dolcet Moragues, de 39 años (hospitalizados); Miguel Roca Coca [sic], de 20 años; Luis Sánchez Mercado, de 15 años y Ángel Roca Expósito, de 14 años.
Las obras habían sido ya terminadas y el peonaje trabajaba ayudando a instalar las butacas; además de los citados trabajaban en el local otros obreros empleados en distintos menesteres, entre ellos soldadores y empleados de la fábrica que había suministrado las butacas, hallándose ocupados aproximadamente una docena. Durante las primeras horas de la tarde el local había sido visitado por el público que se entretuvo recorriendo sus dependencias y presenciando los trabajos de ultimación, pero en el momento de producirse el siniestro no existía público dentro del mismo. El contratista Ginés Roselló se encontraba en la parte exterior del edificio, atendiendo a unos visitantes forasteros y cuando oyó las voces de ¡fuego! se precipitó al interior, realizando denodados esfuerzos por atajar el foco inicial; al darse cuenta de la infructuosidad de sus esfuerzos intentó retirarse pero por lo visto tropezó y quedó aprisionado entre los hierros de un andamiaje metálico, entre los que fue hallado su cadáver parcialmente carbonizado.
Se indican como causas originarias del siniestro las chispas de un soldador eléctrico que, por lo visto, prendieron en materias muy combustibles. Según versiones, viéronse desprender en llamas los cortinajes del escenario, cuya caída propagó el incendio en las primeras filas de butacas y al propio escenario. Testigos presenciales manifiestan que las filas de butacas ardían como si fueran de tea propagándose el fuego entre si a gran velocidad”.
Les tardes dels dies 17 i 18 foren enterrades les víctimes, amb una impressionant manifestació de dol. Tot Montblanc se sumà al dolor de les tràgiques pèrdues.
En l’Assemblea General Extraordinària del 7 d’octubre, després de guardar un minut de silenci en memòria de les víctimes, la Junta i els socis es plantejaren la necessària reconstrucció del Teatre-Cinema. Una vegada la “gran batalla econòmica estava guanyada” es determinà de reconstruir el teatre-cinema, com a “el tribut millor que puguem rendir a les víctimes de la tragèdia i una altra mostra palpable de què les classes mitjana i treballadora estan lluitant per al progrés de la nostra terra”.
Així doncs, després d’efectuar les corresponents proves de càrrega i de sobrecàrrega sobre l’amfiteatre i dels corresponents treballs de reconstrucció, el teatre-cinema renaixia com l’au fènix de les seves pròpies cendres. I, finalment, el 5 de setembre de 1968, a les 10 de la nit, es procedí a la seva inauguració oficial, “data de la majoria d’edat [d’aleshores] del Casal Montblanquí, en complir el vint-i-unè aniversari de la seva fundació (...). Caldria recular molts anys enrere per trobar-ne un de més solemne per al Casal. Tal vegada no el trobaríem”.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres
