Tres llocs de València

Tots el que coneixen València recorden la mítica i ja històrica estació del Nord. És el primer lloc que veuen de la ciutat els qui hi arriben en tren. Una estació modernista, amb una estructura fèrria interior, que recorda una mica l’estil de l’estació de França de Barcelona, i que et deixa al centre mateix de la ciutat.


  L’entrada de l’edifici té les parets i el sostre de trencadís blanc amb decoracions de flors de pedra de colors. Les taquilles on es poden comprar els bitllets són de fusta fosca treballada amb unes ondulacions a l’estil modernista que coneixem bé tots el que hem visitat monuments de Gaudí, Jujol o Puig i Cadafalch. Els llums que il·luminen el recinte són de bombeta gran, i s’ajunten amb el sostre amb ferros ornamentals ben treballats. I encara hi ha més, la primera nau de l’entrada compta, a banda i banda, amb unes sales-exposició on tota la paret està decorada amb trencadís i forma escenes de la vida valenciana. Un bon lloc on fer-se les primeres fotografies si anem de visita a la ciutat.


La façana també parla d’aquesta època tardomodernista, és d’un to groguenc, amb decoracions d’elements agrícoles de l’Horta valenciana a la part superior i amb rengleres de columnes, d’un estil més anglès. Ara fa dos anys hi havia penjada una pancarta ben gran que anunciava el centenari de la inauguració de l’estació, des d’un ja llunyà 8 d’agost de 1917 fins al proppassat any 2017. Aquest edifici, l’arquitecte del qual fou en Demetri Ribes, és considerat bé d’interès cultural.


Sortim de l’estació i agafem un dels primers carrers que giren a la dreta, travessarem la Gran Via de les Germanies, allà on comencen les avingudes Regne de València i Marquès del Túria, i ens endinsarem al barri de Russafa. Prendrem carrers com els de Sueca o Cuba, per exemple. En dies de Falles en aquests carrers hi té lloc un gran espectacle: centenars de bombetes de colors estan sent col·locades minuciosament per tot el carrer, rematat amb una gran capçalera encara més il·luminada, de tal manera que tot el carrer es veu com una gran porta o arc enlluernador. A més, hi ha ja dissenyada una coreografia lumínica en combinació amb unes peces musicals triades prèviament. I justament durant els dies festius previs a Sant Josep, aquests i altres carrers ofereixen als vespres diverses sessions de llums a ritme musical. Si mai s’hi vol anar, cal ser-hi una bona estona abans, perquè són llocs d’una densa concentració de gent.


Seguim, però, el nostre camí, l’objectiu és anar paral·lels a les vies del tren, desfent el camí que fan els trens per arribar a l’estació del Nord. A l’alçada de l’estació dels trens de gran velocitat i Euromed, que es troben a l’altra banda de les vies, a la nostra banda s’obre un recent Parc Central nou de trinca. El que més sorprèn és la gran extensió que ocupa, al centre mateix de la ciutat. Un parc així sembla que no hi pugui caber, com s’ho han fet? Doncs resulta que l’arribada ferroviària a València comptava amb una gran zona de vies i vies que ja no es feien servir. I aquest ampli espai ha estat totalment remodelat i s’hi ha dissenyat un parc amb diversos jardins: el de les roses, els infantils, el dels sortidors, el de l’horta valenciana, el de les antigues estacions... Un parc que va ser dissenyat amb el lema “Aigua plena de seny” en referència a la poesia del gran poeta valencià medieval Ausiàs March. “Plena de seny” és una fórmula que el poeta utilitza per referir-se a una de les dames a qui escriu els seus versos, com en d’altres ocasions utilitza l’expressió “Llir entre cards” per a una altra dama. Així, l’arquitecta paisatgista Kathryn Gustafson va utilitzar la fórmula aplicada a l’aigua i de manera literal: són jardins amb una bona presència d’aigua i organitzada amb seny, amb racionalitat: formació de corriols, petits salts d’aigua, un estany amb dos dits d’aigua, una zona de sortidors per a vianants, a l’estil dels que hi ha a Bordeus a la vora del riu, però més grans. Allà els nens i nenes podran xipollejar-hi a l’estiu amb unes xancletes, si volen.