Abans d’acabar el curs, els jardins Ferran Soldevila de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona es van omplir per l’acte de lliurament dels Premis de biografia, memòries i estudis que porten el nom de l’insigne historiador i que anualment atorga un jurat escollit per la Fundació Congrés de Cultura Catalana, del qual tinc l’honor de formar part des del moment que el president Quim Torra va ser investit president i va haver de deixar algunes de les seves responsabilitats acadèmiques i culturals. El veredicte d’enguany ofereix una perspectiva interessant del que és la diversitat i pluralitat de trajectòries i recerques. Si el Premi Ferran Soldevila s’ha lliurat a Josep M. Torras i Ribé (Igualada, 1942), catedràtic emèrit de la UB i una eminència en la història moderna, pel seu darrer llibre, Misèria, poder i corrupció a la Catalunya borbònica, 1714-1808 (Rafael Dalmau Editor, 2020), el jurat ha decidit fer també una menció especial al llibre ETA i nosaltres (Pòrtic, 2020), el desè llibre que el periodista i articulista Antoni Batista (Barcelona, 1952) ha dedicat a la qüestió basca. 

En la seva intervenció —en un acte que va congregar sobretot historiadors, però també perfils diversos, des del cantautor Raimon a l’exdiputat David Fernàndez, passant pel radiofònic Joaquim Maria Puyal— Antoni Batista va confirmar la fina línia, sovint traspassada, que separa l’ofici del periodista del de l’historiador. D’aquesta manera, el periodista resident a Torredembarra va recordar com el 1991 el títol d’un volum d’investigació que van idear amb Josep Playà va acabar sent “Crònica de l’Assemblea de Catalunya”, perquè Josep Benet —prologuista del llibre— considerava que dir-ne “Història de l’Assemblea de Catalunya” podia ser massa agosarat per a uns periodistes.

Així, si la prudència de la professió periodística va prevaldre en aquella ocasió, ara la ingent tasca d’Antoni Batista és distingida pels mateixos historiadors, tot destacant la importància que la seva anàlisi i testimoni té per comprendre els fets relatats, en el seu cas, vinculats a la realitat basca i els nexes existents amb persones, fets i llocs de la nostra geografia més propera.

  Després de l’acte de lliurament i la tertúlia posterior, em decideixo a començar a escriure aquest article en un lloc proper i ben simbòlic que pugui inspirar-me. És així com pocs minuts després som en una taverna basca del passeig de Gràcia, cantonada amb Aragó, a l’edifici del qual —com recorda Batista al seu llibre— es va instal·lar la seu del govern basc durant la Guerra Civil, també amb funcions d’ambaixada. Amb el lehendakari Aguirre, també hi hauria el conseller Jesús María de Leizaola i Manuel de Irujo com a primer delegat.

El llibre d’Antoni Batista és panoràmic i ens ofereix una síntesi extremadament interessant i repleta de noms: del periodista bascòfil Joan Mañé i Flaquer —avantpassat de l’autor— al jeltzale Xabier Arzalluz; de l’activista instal·lat a Anglaterra Batista i Roca al multipremiat cuiner Juan Mari Arzak; del polític i escriptor Josep-Lluís Carod-Rovira a l’ideòleg Julen de Madariaga; i del mediàtic Arnaldo Otegi a l’enyorat Ernest Lluch. En les seves recerques, Batista ens parla de temes recents i espinosos. Ell, a més, és testimoni presencial de molts dels moments descrits, d’escissions, confluències, reunions i documents doctrinals: en coneix els protagonistes de primera mà, hi ha tractat, ha fet molts quilòmetres i cuida les fonts, sempre valuoses.

  La seva és una experiència vital a base de viatges i molta observació, mirant embadalit la silueta il·luminada de la Kontxa i el port vell de Donostia. Així, els paisatges que contenen “tots els colors del verd” —com cantava Raimon, la biografia del qual també va elaborar Batista, que va començar l’acte citant el cantautor valencià—, els debats ideològics i l’actualitat política es complementen amb els troncs de lluç d’Ondarroa, el bacallà de Bilbao, els txuletons de Tolosa o les sidreries d’Astigarraga, al ritme de les cançons de Mikel Laboa o la mirada cinematogràfica dels darrers temps. Perquè els bons llibres d’història —i de periodisme— són encara millors amb una prosa treballada i les vivències personals d’Antoni Batista.