Senyores i senyors, podran sortir variants, podran ser d’un color o d’un altre, no sabem si alguna ens portarà o no a veure sant Pere, però el que és segur és que tots plegats acabarem bojos i correm el perill d’acabar carallots anant amunt i avall com a zombis, perquè si no ens mata el virus, la malaltia mental greu ens farà canviar les nostres vides.

I és que, senyores i senyors, ja m’explicaran. Portem més d’un any mig, primer tancats com a conills dintre la gàbia, després ens deixen sortir una mica, després ens deixen anar del tot perquè tornem a conquerir aquests mons de Déu, després ens tornen a mig tancar una vegada més, després ens tornen a mig obrir una mica més la gàbia i ara ens tornen a tancar una miqueta però no del tot; és l’eterna tortura de l’ara sí, ara no; tu sí, jo no; tu més… Mare de Déu Nostre Senyor, que no veuen que estan jugant amb tot el personal, i el personal ja fa temps que no entén res? I saben, senyores i senyors, què passa quan el personal no entén res? Doncs que li ha desaparegut la motivació i acaba fent el que li dona la gana.

Realment, ni la ment més perversa s’hauria imaginat com es pot arribar a marejar tota una societat sense armes, sense exèrcits… Ara aquí, ara allà, ara no hi ha mascaretes, ara en sobren tantes que fins i tot a la muntanya. Tot plegat, un joc de bojos que ens farà acabar amb les poques neurones que ens deuen quedar ja, i mentrestant, els nostres governs van improvisant al ritme amb què volen acontentar tothom, sobretot el món del diner, i sobre la marxa, van fent.