Senyores i senyors, això del terme mitjà és sempre una cosa molt difícil, o com a mínim complicada, d’aconseguir. Normalment, els humans ens deixem anar i sempre acabem fent allò del tot o res.

Si ens agrada una cosa, inclús podem acabar sent compulsius respecte d’allò que ens satisfà, i també hi ha el tema de l’obsessió per alguna cosa determinada, que suposo que és el que ens acaba donant la compulsió. I és que en el dia a dia podem trobar bons exemples que ens manca el terme mitjà de les coses. Així, de fumadors, en trobarem ben pocs que passin amb dues o tres cigarrets al dia, i sempre abunda més aquell que com a mínim arriba al paquet, i ja no parlem del qui es passa d’aquesta mesura.

  I és que, senyores i senyors, un altre exemple. ¿No heu quedat mai esgarrifats, inclús amb jubilats pel mig, com de boja es torna la gent per omplir els plats quan va per exemple a un bufet? És un que s’acaba el món, les empentes per agafar la millor cuixa de pollastre, el millor tall de lluç i ja no diguem les postres, ni que això costi prendre’s alguna pastilla per al sucre de més. I és que de fet el refranyer nostre està farcit de dites que exalten les bondats del menjar, però també altres que avisen sobre menjar massa, sobretot per sopar. “De grandes cenas las tumbas estan llenas”, de Quevedo, o bé un de nostre, “Panxa plena, no té pena”; és el que els deia, ens falta el terme mitjà.

  Ara vindrà la Festa de la Cervesa de Munic, si és que els hi deixen fer, i ja em diran, o serà el terme mitjà o bé l’eterna imatge de la justícia, en interminable lluita perquè la balança es mantingui al mig.