Senyores i senyors, els miracles existeixen. ¿Se’n recorden, que fa un parell o tres de setmanes els parlava en aquesta humil Tribuna de la distracció i misèria que representava per a mi, en el meu trajecte fins a Montblanc per anar a treballar, l’anar esquivant tota mena de sots i clots a la carretera? Que al coll de Lilla, a banda dels distrets revolts, havies de combinar el traçat amb l’esquivar els sots que hi havia al ferm? Doncs aquesta setmana, senyores i senyors, sí, aquesta setmana, diverses màquines s’han posat a asfaltar, això sí, amb asfalt de mala qualitat i per sortir del pas, els trams més mal conservats del coll de Lilla.

Dilluns, senyores i senyors, el meu cor es va compungir de sorpresa i incredulitat quan vaig veure una munió de senyalitzacions d’obres a la carretera i les corresponents màquines tirant quitrà quilòmetre amunt quilòmetre avall del coll de Lilla. No m’ho podia creure i vaig pensar: de veritat ha arribat el meu escrit tan dintre el cor d’algun responsable de carreteres de l’Estat? ¿Com pot ser que enmig de la discussió de com pagarem la conservació de les fins ara autopistes de peatges, algú hagi estat tan generós de posar-se a arreglar el ferm d’una nacional, després d’anys i anys d’abandonar la paraula conservació respecte al ferm de les nostres carreteres? No m’ho podia creure, i si no fos perquè era perillós, hauria aturat el cotxe, m’hauria agenollat al terra i enmig del quitrà caldejant hauria donat gràcies a Déu per aquest miracle que a dia d’avui representa el fet que es conservi el ferm d’una carretera. El trajecte, això sí, ara és una mica més avorrit.