Avui en dia és més habitual trobar diverses comunitat lingüístiques en un territori que no pas estats monolingües. Per això, l’ús de les llengües ha passat a ser una qüestió també política i de legislació. 

Així, trobem casos en què aquestes polítiques s’han dirigit cap a la instauració d’una sola llengua nacional, en equiparació a un estat nacional, com és el cas de França, Itàlia o l’estat espanyol, on les altres llengües han estat malauradament considerades més aviat perifèriques o secundàries. I també es donen els casos d’estats que han assumit com a oficials i nacionals algunes o totes les llengües presents al seu territori. Aquesta segona opció, més respectuosa envers les llengües i els seus parlants, és la de Suïssa o Bèlgica. A Suïssa compten amb quatre llengües oficials: francès, alemany, italià i romanx; no existeix, per tant, cap “llengua suïssa” com a tal. I el mateix passa a Bèlgica, on neerlandès i francès són llengües pròpies, i tampoc existeix una “llengua belga”.

En el cas del català, el seu estatut jurídic està contemplat als estatuts d’autonomia dels territoris on es parla, el de Catalunya, País Valencià i Illes Balears. En el d’Aragó hi ha una lleugera menció a la diversitat lingüística. Es recull també a la Constitució espanyola i d’Andorra; en aquest darrer cas s’hi indica que n’és l’única llengua oficial. A la Catalunya Nord el fluctuant reconeixement està dirigit cap a la possibilitat d’algun ensenyament en català. I a l’Alguer apareix a la Llei Nacional una dita tutela cap a les minories. En resum, però, aquests dos darrers territoris, juntament amb la Franja de Ponent i la zona catalanoparlant de Múrcia, no gaudeixen del reconeixement necessari.

El concepte de normalització lingüística, que es va estendre entre la sociolingüística catalana de la mà de Lluís Vicent Aracil, el 1965, explica que la normalització pretén reorganitzar la societat per fer més ampli l’ús d’una llengua que ha estat minoritzada. Així doncs, en una situació de conflicte lingüístic és necessari donar una resposta perquè la llengua dominant no substitueixi la minoritzada, si aquesta és la pròpia del territori.
En aquesta direcció, Bastardas, el 1996, concreta els tres processos cap a la normalització. En primer lloc, l’aturada del retrocés; en segon lloc, que els qui parlen la llengua dominant també assimilin la minoritzada, i en tercer lloc, realitzar una planificació lingüística pròpiament. Aquest darrer punt inclou la recerca d’informació de la situació similar d’altres llengües, establir decisions legals i aplicar-les.

Per la seva banda, Uriel Weinrich, el 1953, va difondre el terme llengües en contacte, que descriu la relació que poden tenir dues llengües que comparteixen un territori. Pel que fa a aquest concepte els nous gramàtics afegeixen tres aportacions: Els conceptes de substrat (llengua parlada en un territori posteriorment substituïda), adstrat (llengua que influeix parcialment una de veïna) i superstrat (llengua introduïda en l’espai d’una altra on hi ha deixat elements). Aquestes idees es complementen amb la situació empírica que un dels problemes en la interferència lingüística és que els qui parlen la llengua minoritzada ja no en reconeixen les interferències. Dit d’una altra manera, que perden la capacitat de discernir els elements lingüístics que són propis de la seva llengua dels que no ho són.

Per fer-hi front, a qualsevol societat que vulgui conservar el seu idioma, entre d’altres mesures, li cal un estàndard. En aquest sentit, hi ha quatre fases en aquest procés (que va establir Einar Haugen el 1983): selecció, codificació, vehiculació i elaboració. La primera, la selecció, és la presa de consciència del problema de substitució lingüística, és on es duen a terme estudis lingüístics. En el cas del català aquesta fase va succeir-se al llarg dels segles XIX i XX. La segona, la codificació, té com a objectiu la unitat formal, sense menystenir cap variant, per tal de tenir un codi normatiu. La tercera, la vehiculació, tracta de la implementació o difusió de la varietat codificada, a través de l’educació, els mitjans de comunicació i la política. Finalment, la quarta fase, l’elaboració, té com a finalitat trobar recursos i expressions per a la llengua formal, amb precisió terminològica per especialitzacions, ja que el discurs formal és el que queda sota la llengua dominant.