D’aquí a poc més de tres setmanes serà 7 de novembre, Diada de la Catalunya Nord. Es commemoren els fets que comportà el Tractat dels Pirineus, pels quals aquest territori català passà a formar part administrativament de França. Cada any, en aquesta data, té lloc una manifestació i diverses activitats culturals per recordar i fer reviure la flama de la llengua al nord.

Recordo haver-hi sentit el batec de la història a flor de pell. Després d’estius a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, de visitar la Maternitat d’Elna i l’escola la Bressola de Perpinyà, de visitar el Castellet, fer-nos fotos a la Porta Catalana, admirar el Canigó, pujar al castell de Salses, apropar-nos a Ceret, també a guardar un minut de silenci davant de Pompeu Fabra, de veure les platges d’Argelers amb el focus dels exiliats catalans, després de recórrer pobles i indrets del país nord català i d’haver assistit a jornades sobre la Catalunya Nord... no podíem faltar a la reivindicació del 7 de novembre a Perpinyà.

Per aquest motiu em venen a la memòria imatges d’alguns viatges que vaig descriure en articles per al Nova Conca i dels quals m’agradaria recuperar-ne alguns fragments:
En el viatge per carretera, un cop ja passat Perpinyà, ens fixem com sempre en el monument de la Porta Catalana que s’erigeix a la banda esquerra. Una porta amb quatre grans arcs de ferro, com una mà gegant que acarona el terra. Sempre que he hagut de passar per aquesta zona de la Catalunya del Nord he buscat la Porta amb la mirada, i en trobar-la i contemplar-la, se’m feia encara més tangible aquest territori nord-català on em trobava. En els nombrosos trajectes d’anada i tornada de París a Barcelona que fa anys realitzava sovint, veure la Porta em feia sentir ja a casa, si el tren duia direcció a la ciutat comtal; o d’alguna manera me n’acomiadava, si la destinació era la ciutat del Sena.

Però no només la Porta Catalana, que podia admirar tant des del tren com des de la carretera, em duia aquestes bones sensacions; també el magnífic castell de Salses em transportava a records de passats històrics. I en veure’l em ressonaven les vicissituds que s’hi van viure: quan era un castell de frontera entre la Corona Catalanoaragonesa i França i, al mateix temps, també era límit entre les terres catalanes i Occitània. Actualment és un museu, i si el visitem ens permet ambientar-nos i saber més d’aquest fragment tan proper, encara que a vegades a alguns els sembli llunyà, de la nostra història. Aquesta història medieval i moderna que també explica intensament l’actualitat.

Estem entrant, doncs, a Occitània, i ens rep amb el plàcid i idíl·lic Estany de Salses o Llac de Leucata. Qui travessi aquella zona sap que podrà reposar la mirada en aquestes quietes i àmplies llacunes blaves, on els pensaments poden voleiar lliurement tot contemplant la gran albufera.

Un altre àmbit indispensable és el de l’educació i la llengua, ja que existeixen diverses escoles de primària, col·legis (com els nostres instituts d’ESO) i liceus (instituts d’últim curs d’ESO i batxillerat) públics amb classes de català, escoles immersives concertades com els centres de La Bressola – escoles associatives que practiquen una immersió lingüística que permet que al final de l’etapa educativa els nens sàpiguen català i francès– o els centres públics d’Arrels, i algun centre privat confessional amb alguna classe en català. Però a tots els caldrien més recursos per cobrir la totalitat de la demanada. Efectivament, les dades ens diuen que hi ha molta més gent que voldria que els seus fills tinguessin classes de català o l’ensenyament en català, que no places hi ha. Segons dades de l’APLEC (l’Associació per a l’Ensenyament del Català) s’estima que la demanda a primària estaria a l’entorn del 40% de les famílies i els que realment reben alguns tipus d’ensenyament en català seria al voltant d’un 25% dels alumnes (dades del 2016). La Bressola i Arrels són models exemplars, tasques realitzades amb molt d’esforç, temps, dedicació, voluntat i entusiasme des de la Catalunya Nord.

Si el 7 de novembre sou a Perpinyà, ja sabeu que hi ha manifestació.