Pere Calders és un d’aquells autors que venen al cap d’un filòleg quan algú pregunta per un llibre amb lectures diferents, curtes i ben escrites.
I és que Calders és un bon representant a Catalunya del corrent literari del realisme màgic. Per això en bona part de la seva literatura hi ha preeminència de la fantasia, l’atzar, l’insòlit, tocs d’humor, la imaginació aplicada a la realitat mundana. En definitiva, un entorn realista on s’esdevé un fet màgic.

 
A més, l’autor també destaca per escriure relats breus, que podem llegir encara que tinguem poc temps, abans d’anar a dormir, esmorzant... A més, Calders, com a escriptor, aconsegueix unes històries que es llegeixen fluidament. És més aviat a partir dels primers contes, com El primer arlequí, on veiem introduïdes les característiques calderianes que anirem trobant en l’obra posterior. Ja hi destaquen els elements fantàstics, les sorpreses, els canvis en la realitat i l’inusual.

Hi ha contes on els objectes deixen de fer la seva funció, on apareixen arbres als menjadors de casa, on a casa nostra hi trobem uns desconeguts que ens diuen que ells, allí, sempre hi han viscut, o trobades amb japonesos que no ho són tant, o petits exploradors celestes que ens visiten. Amb tot, Calders no és un escriptor pròpiament del gènere fantàstic o de la ficció, ja que no és el seu propòsit construir un món ficcional amb lògiques pròpies. Sinó més aviat el del realisme màgic, on les accions se situen en la quotidianitat de la realitat, i simplement hi ha un element que n’altera la lògica. Aquest és un recurs que utilitza l’autor per fer-nos mirar d’una altra manera la realitat, una mica des de l’absurd, per fer-nos reflexionar sobre el que en general considerem com a normal.

Calders va néixer a Barcelona el 1912, i justament el juny de 1936 publica el seu primer volum de contes, que hem citat més amunt. I al cap de ben poc esclata la guerra. S’enrola a les files republicanes i el destinen a Cartografia. El 1939 ha d’exiliar-se a França, on va a parar a un camp militar, d’on s’escapa. Quan pot arribar a Tolosa de Llenguadoc conviu amb refugiats catalans, acollits pel Comitè Universitari a través de la Institució de les Lletres Catalanes: Avel·lí Artís-Gener, Mercè Rodoreda, Pere Pi-Sunyer, Francesc Trabal, Joan Oliver o Feliu Elias. Al cap de poc, Calders es traslladarà a Mèxic, on viurà 23 anys, fins al 1962. Per la situació de l’exili i la pèrdua del país, se sentirà sempre desubicat i el seu únic anhel serà tornar a Catalunya. Això pot explicar en part la seva obra, ja que l’escriptor tenia permanentment una sensació d’enyorament, un desig d’evasió i de fugir de la realitat del dia a dia. Aquesta és doncs una condició que facilita cultivar el realisme màgic. És durant aquest període que escriu el seu llibre més celebrat, Cròniques de la veritat oculta (publicat a Barcelona el 1955).

Només al tornar de Mèxic a Catalunya és quan Calders escriu sobre temes mexicans, com a L’ombra de l’atzavara (1963) i Aquí descansa Nevares (1967), on els protagonistes són indis mexicans. El 1966 publica una obra que escriví durant l’exili, Ronda naval sobre la boira. I dos anys després, Tots els contes.

En l’època de la transició arriba un dels volums més coneguts, Invasió subtil (1978). Al cap de pocs mesos la companyia teatral Dagoll Dagom va estrenar una obra que es feu ben popular, Antaviana, on es representaven contes de Calders. Hi ha altres títols que es van succeint i als anys vuitanta apareixen les Obres completes.

Precisament als anys seixanta, quan tornà de l’exili, la literatura catalana del moment cultivava el realisme històric, que era entès com un compromís dels escriptors amb la societat. En aquest sentit, Calders podia sentir-se també compromès, però preferia una altra estètica, que no encaixava en aquest modus operandi dels autors del moment. Ell, en una entrevista a Serra d’Or el 1963 assegurava que si la realitat és trista, alguna opció per “tocar de peus al cel amb una novel·la” seria necessària, on la fantasia ajudi a equilibrar el dia a dia.

Sigui com sigui, les seves obres realístico-màgiques ens aporten una evasió, una reflexió o una mirada diferent i insòlita de la realitat.