Senyores i senyors, els he de reconèixer que si m’he enamorat de quelcom en aquesta vida, és del mar. I és que el mar t’apropa a una mena de sensació d’infinit; tant és així, que en temps pretèrits, quan observaven la línia de l’horitzó que traçava, es pensaven que quan hi arribessin caurien a l’abisme, ja que allò, al pensar que la Terra era plana, era la frontera final. Però no, el mar és la representació de la immensitat, és la calma més absoluta i a la vegada l’element que potser més ens recorda que som fràgils i que no som res davant la natura. De fet, encara no ho sabem tot del fons dels mars i oceans i molta gent no té por a surar per damunt de l’aigua marina, sinó al fet d’imaginar-se el que té sota l’embarcació.

 
El mar és també la principal font d’alimentació de la humanitat, ja que dintre hi habiten fantàstiques criatures, moltes de les quals ens alegren el paladar en els més exquisits àpats. D’altres, també més humils, alimenten moltes estones familiars o en festes de poble, grupals, com per exemple veiem en les sempre exquisides sardinades.

Fa ben poc he tornat de les meves vacances al mar i novament deixo la meva ànima dalt de la nau que em va acollir durant vuit dies, amb l’esperança de retrobar-la dintre de poc més d’un any. I senyores i senyors, els puc dir que és un dels principals plaers d’aquesta vida, almenys per a aquest humil periodista, i en soc ben addicte.

A mode d’anècdota els diré, parlant novament de mosques i mosquits, que quan hem atracat en algun port, han aparegut a la coberta de la nau mosques; poques, però,  han aparegut, i sortosament molestaven més a altres que a mi.