Us heu parat mai a pensar com d’interessants són les llengües del món? Hi ha persones que quan surt aquest tema de seguida fan el comentari quantitatiu: “I quants parlants té?”. Sempre m’ha semblat simplista (i injust) encarar el tema de la diversitat lingüística només des d’aquest punt de vista, ja que el nombre de parlants d’una llengua és una dada més, una dada externa a la pròpia llengua i que poc té a veure amb ella intrínsecament. És més, el nombre de parlants no depèn de la llengua en si, sinó de factors externs, més aviat polítics.

De fet, quan parlem de les llengües, hi ha diversos criteris de classificació molt més objectius, científics i interessants. Perquè la classificació lingüística no és res més que això, una manera d’organitzar les llengües per poder-ne parlar, poder-les estudiar en grups, des d’un punt de vista lingüístic. Però no té per objectiu crear una classificació de llengües millors o pitjors en relació amb un nombre de parlants com a conseqüència dels avatars històrics.

Fet aquest aclariment, veiem quins són els criteris pels quals sí que es poden classificar les llengües. D’una banda, per criteris interns, els pròpiament lingüístics:

En primer lloc, hi trobaríem el criteri del lèxic, és a dir, de les famílies lingüístiques, de la semblança en el lèxic. Seguint aquest criteri hi hauria un total de 17 grans famílies des de la indoeuropea (on ens trobaríem nosaltres, dins el subgrup de llengües romàniques), l’ameríndia, l’afroasiàtica...

 
En segon lloc, segons factors morfològics. Així, hi ha llengües aïllants, com el xinès; llengües aglutinants, com el turc, el coreà o l’hongarès, i llengües flexives. Aquest darrer cas és el de les llengües romàniques, que, per exemple, flexionen en gènere i nombre (el cotxe blau, els cotxes blaus, la jaqueta groga, les jaquetes grogues...).

 
En tercer lloc, segons criteris sintàctics, és a dir segons la posició dels elements dins de la frase. Us heu fixat mai que l’ordre neutre de les llengües romàniques és subjecte-verb-objecte? Per exemple: “La noia compra pomes.” És possible alterar aquest ordre, però llavors es diu que és una estructura marcada, per emfasitzar, per destacar... “Pomes, compra la noia” (no taronges), o bé “Compra pomes, la noia”; es vol destacar el verb, aquí. Però en d’altres llengües l’ordre neutre en una frase pot ser un altre, com ara subjecte-objecte-verb, o bé verb-subjecte-objecte.

 
D’altra banda, després d’aquests tres tipus de criteris interns de la llengua, hi ha també una classificació per qüestions externes a la pròpia llengua, com són els criteris d’ús.

En aquest bloc és on trobem, per començar, els criteris d’estatus, segons si les llengües són oficials, cooficials o sense regulació. Com a exemples trobaríem, respectivament, l’italià a Itàlia, l’holandès i el francès a Brussel·les, i l’occità. També hi ha els criteris de vitalitat, segons si són llengües normalitzades —com l’alemany a Alemanya—, llengües en procés de normalització —com el francès al Quebec—, llengües que es troben en situació progressiva de substitució —com els idiomes que trobem a Nova Guinea— i, finalment, llengües extingides.

 
A continuació, hi ha la classificació per nombre de parlants, i d’aquí es pot dividir en llengües majoritàries i llengües minoritàries. Però aquesta classificació, com també la d’estatus i vitalitat, ben sovint és fruit, com hem dit, dels avatars històrics. En aquest sentit, hi ha autors que proposen que no es pot parlar de llengües minoritàries, o no només, sinó de llengües minoritzades. Així, una llengua minoritària podria ser el suec, però una llengua minoritzada seria el basc. Per la seva banda, les llengües majoritàries també sovint ho són per acció de la política i les guerres. En aquest sentit, és injust parlar de llengües millors o pitjors, ja que totes són aptes, igual d’úniques i importants.

 
Finalment, trobem el criteri de la codificació, llengües que es poden escriure i que estan més o menys normativitzades. Efectivament, les primeres serien les llengües que es poden trobar a Europa: el català, el danès, el polonès, l’irlandès, el gallec... I les no codificades serien, per exemple, la major part de les llengües amazòniques.

 
De llengües n’hi ha moltes, i totes són valors culturals i humans.