Pel pont de Tots Sants, amb el meu amic Gabriel quedàrem per anar a buscar bolets a les Tres Creus.

De bon matí, amb la humitat de la pluja caiguda durant la matinada, no anàrem ni al rovelló ni a la mucosa, ja que començàrem fent un bon esmorzar a la Socarrimada de Rojals amb una llarga sobretaula a l’escalf del foc a terra.
Acabada la sobretaula, vam anar a les Tres Creus, on vam copsar un cromatisme extraordinari en tot l’entorn.

 
Els pins rogets amb una escorça marró tenyida de vermell, amb una pinassa de verd encès intens; els faigs amb una tonalitat violeta; mirant a Capafonts, a la llera del Brugent, els pollancres i les auberes de color groc; i, a l’altra banda, la vall de Castellfollit, tonalitats verdoses dels pins i faigs.

Després de passejar entre la gespa natural i les grans pedres de marès vermelles on hi ha clavades les Tres Creus decidírem que en comptes de tornar a Montblanc, baixàrem cap a la Pena pel coll de la Mola, passant per la mina de barita i la font dels Boixets.

Una mica després, al passar pel camí del Mas d’en Llort, començàrem a veure a banda i banda del camí els grans grèvols amb les seves boles vermelles, d’una intensitat tal que semblava que brillessin.

Entrant a l’obac ens aturàrem, breument, a la roca dels frares encantats. L’explosió de textures i colors dels maresos rojos, la verdor dels pins, les cingleres blanques, el groc dels castanyers i til·lers i les negres pissarres, era, senzillament, extraordinària.

A la font dels Boixets vam beure aigua ben fresca, gairebé gelada, i vam estirar les cames sota un silenci acollidor, només trencat pel soroll del brollador.

 
Seguírem la ruta i, després de la casa dels enginyers, darrere el pou de gel, vam arribar al monumental monestir de Poblet. Imponent, com sempre, des de la porta de les hores a la porta daurada, passant per la plaça de la Corona d’Aragó i les portes reials, banyades per un sol, que li donaven una tonalitat groguenca tan viva com només he copsat en olis de Gregori Mir o en aquarel·les de Martínez Lozano.

 
Llavors, vam decidir anar cap a Prades per continuar aquesta magnífica exposició de la natura, enmig de vinyes, exultants de verds, ocres, vermells i morats. Continuàrem el camí, en el primer revolt contemplàrem a la solana el verd tendre de les alzines i els ocres intensos dels castanyers.

 
A mig camí, incrustat a les pissarres negres emparades a la carena, unes vinyes de grocs, verds, liles i magres cremades amb un fons fumat del sòl, més propi del Priorat que de la Conca, igual com els seus vins que es comercialitzen amb el nom de Cara Nord.

Anàrem pujant fins a arribar a la vila vermella amb les seves muralles roges, el seu portal amb la reu al costat i la plaça Major porxada i la font amb la bola al bell mig.

Com que era d’hora decidírem baixar cap a Capafonts, passant per l’ermita de l’Abellera, encimada en el cingle de maresos vermelles i feta de carreus del mateix color. I llavors, des del mirador vam copsar un estampat de colors vius a la vall del Brugent, un autèntic calidoscopi de colors, que transmeteren una sensació del tot indescriptible.

Extasiats, a poc a poc vam arribar a Capafonts, i un cop fet el tomb pel poble, vam anar al naixement del riu Brugent, on vam complementar un bosquet de boixos que creixen gràcies a una boira pròpia d’aquesta vall.
En aquest moment, vaig recordar quan, de joves amb motxilla i xiruca, recorríem totes aquestes muntanyes. Avui les cames ja no tenen aquella fortalesa! Vam agafar de nou el cotxe, fins a Farena, on vam dinar.
Seguírem pel curs del Brugent, reproduint tota aquella meravella de paisatges inimaginables.

Férem parada a Farena i al restaurant Brugent, petit i acollidor com pocs, ben ple d’amics i coneguts, vam menjar una bona escudella que esdevingué un encert, i un bon tall de botifarra a la brasa amb patates i escalivada, tret segur. Com que no hi havia cap vi de la Conca vam demanar un Camins del Priorat, un gran vi.

Després de dinar vam seguir la ruta cap al Pinetell de Rojals, la penya roja de la Riba i la font Major. Quants paisatges de la nostra joventut! De la Riba retornàrem a Montblanc, després de passar per les hortes de Vilaverd.

Un mes després, pel pont de la Puríssima, la consellera d’Agricultura, Teresa Jordà, ens ha convocat a la sala del Palau de l’Abat a tots els alcaldes i presidents dels consells comarcals que formem part del futur Parc Natural Muntanyes de Prades i ens ha comunicat que en tres anys serà una realitat plena.

Ja sé que fa més de 25 anys que ho remenem, que fa molts anys que en parlem, però no concretem res. Aquest, podem dir, és l’intent més seriós, més estructurat i amb més consens del territori. I la consellera Jordà, exalcaldessa de Ripoll, és una dona d’acció i de paraula. Jo hi crec plenament. Tal com estic convençut que tots hi creiem plenament.

 
Preservar aquests paisatges que he descrit en aquesta memorable excursió, valen tots els esforços d’avui i e demà, perquè la vellesa intrínseca d’aquestes muntanyes de Prades i del monestir de Poblet es aliment per al nostre esperit, és gratitud per als nostres sentiments i meravella per a la nostra mirada.