Quan tot just arribem al tercer cap de setmana de gener, segur que hi ha propòsits d’any nou als quals ja hem decidit renunciar o hem volgut oblidar fugisserament, com si mai haguessin format part d’aquella llista de prioritats de final de desembre, que vam redactar pensant que pocs dies després començaríem a implementar amb determinació.

  Els inicis de gener, com els primers dies de setembre, són sempre l’inici de noves possibilitats, de nous cicles, potser de moments de canvi o de presa de decisions. Si en el cas del setembre tenim deu dies de transició, fins a arribar a la Diada de l’11, en el cas del gener sempre disposem d’una primera setmana ambivalent —entre torrons i neules—, a l’espera del 5 i 6 de gener, uns dels dies més especials del calendari.

Hi ha tòpics que any rere any es repeteixen per aquestes dates: que si gimnàs, cursos o planificacions, de cara a encarar un primer semestre que ens portarà a l’estiu. Un estiu que, enguany, s’espera que ja pugui assemblar-se al màxim al de l’any 2019, després de dos períodes estivals que no han estat del tot “estius”. De fet, mentre estic escrivint aquestes línies, llegeixo una actualització del 324 anunciant que el toc de queda s’acabarà els propers dies 20-21 de gener i que el govern no preveu prorrogar-lo, tot i l’expansió de la nova variant i les xifres actuals. Si a l’inici de tot plegat, el març-abril-maig-juny de l’any 2020 semblava senzill recordar fases, límits, restriccions, certificats autoresponsables, comensals, taules i horaris, fa la sensació que amb els canvis cíclics d’aquests dos anys, comença a ser difícil recordar quina és la pauta vigent en cada ocasió: quines normatives hi ha, on s’han de complir i entre quines dates s’aplica.

  En paral·lel, si en l’àmbit internacional l’any 2021 va començar ben carregat d’últimes hores, amb la mirada posada al Capitoli, aquest 2022 l’actualitat exterior continua oferint titulars preocupants a l’Àsia central i, malauradament, també a molts altres països del món i d’una manera especial a les zones més desfavorides o amb una dependència més gran respecte al poder econòmic. Així, més enllà de terratrèmols i erupcions, el cert és que les dinàmiques de les darreres dècades —i segles— continuen plenament vigents: si fem una anàlisi panoràmica dels hemisferis, continuem trobant dictadures, guerres i règims militars. Sembla que, en aquest aspecte cabdal, no hem avançat gaire...

Al llarg d’aquests dos anys de pandèmia, han estat moltes les veus que parlaven dels aprenentatges que les circumstàncies de dificultat ens haurien ofert i com aquests esdeveniments haurien transformat, en part, el nostre pensament i la manera de fer. I és cert que, d’una manera o d’una altra, la pandèmia ha accelerat el camí tecnològic a casa nostra, fent-lo encara més habitual i global. Més enllà de les qüestions vinculades a l’internet del dia a dia, el teletreball i la virtualitat de tràmits i burocràcia —cada vegada és més difícil dissociar allò que anomenem online i offline—, quins són els canvis reals que ha suposat l’impacte mundial en el nostre raonament? Més enllà de determinats hàbits materials —del comerç electrònic a les videoconferències—, som diferents pel que fa als valors ètics i morals o en la manera de relacionar-nos amb la humanitat? Hem aconseguit maximitzar les virtuts i evaporar els vicis?

Si tot i haver viscuts els mesos —segurament— més transcendents de la nostra generació no hem aconseguit encara que la temprança, la paciència i la caritat se sobreposin de manera general a l’enveja, la supèrbia i la peresa —tal com ens mostra el Telenotícies cada vespre—, podrem fer-ho més endavant a partir de la sensibilització i l’educació? I... aprendrem a valorar allò que tenim?

D’aquesta manera, un bon propòsit per a aquest 2022 podria ser gaudir dels bonics moments que la vida ens ofereix cada dia i intentar, en la mesura del possible, fer que el món sigui una mica millor.