Senyores i senyors, durant molt de temps se’ns va vendre Catalunya com un país gairebé celestial; un país ple d’emprenedors, amb uns polítics que conformaven el nostre autogovern exemplars, i vèiem el nostre Parlament com un oasi en comparació amb el Congrés dels Diputats, i el nostre model de gestió, del milloret del món. Ens emmirallàvem en Renània del Nord (Alemanya) o en Baviera; de fet, es deia que Catalunya era la Baviera del sud. Doncs bé, ni som la Baviera del sud, ni Renània, ni som un oasi ni som exemplars en gaires coses; de fet, volíem construir una república que, vaja, amb les qüestions que es van descobrir, potser s’hauria assemblat més a la República del Congo que no pas a la República d’Alemanya. Però senyores i senyors, no s’esparverin; potser sí que estem més a prop del paradís que no pas un habitant de Càceres, per dir alguna cosa, com podria haver dit Munic; potser sí; perquè si no ja em diran en quin país un o una telefonista pot cobrar uns quatre mil euros al mes o un càrrec superior, uns deu mil; digui’m, per acabar-ho de rematar, en quin país vostè pot anar cap a casa i passar el dia jugant a cartes, al dòmino, dormint o fent ves a saber què, cobrar unes quantitats com les abans esmentades i cap necessitat de presentar-se a la feina. És, senzillament, al·lucinant i insultant, quan tenim tanta i tanta gent amb pobresa energètica, en atur de llarga durada, amb pensions més que minses, dormint al carrer o no podent pagar el lloguer d’una habitació.

Senyores i senyors, no hi ha vergonya, i el que no sabem, com dic…