Senyores i senyors, en el moment que em disposo a escriure aquestes ratlles, les coses sembla que estan a punt de petar seques entre russos i ucraïnesos i la resta de dues repúbliques que pertanyien a Ucraïna però que des de Moscou han declarat independents per acabar quedant-se-les al país dels fills del president Putin; un home certament de mirada intrigant, que estic segur que si el tingués davant i em mirés de fit a fit, quasi que tremolaria. I és que n’hi a per a molt més, si mirem l’historial d’aquest senyor, que sembla voler morir ocupant la presidència del Kremlin.

Rússia, en totes les seves etapes històriques, sempre ha estat convulsa; ho va ser amb els tsars; ho va ser a l’època soviètica i ho continua sent ara, després d’una transició que va acabar defraudant tothom i que no va servir per portar la democràcia plena.

 
Molts es pensaven, quan va arribar la perestroika, que l’ex-Unió Soviètica acabaria sent una democràcia comparable a les que hi havia als països occidentals, però ja veuen que no. Inclús, un servidor de vostès, havia arribat a sentir de jove dir a algú que tal com anava la perestroika no seria estrany que el que va quedar de l’URSS s’acabés integrant a la Unió Europea, que aniria des de Gibraltar fins als Urals, i fins i tot a l’OTAN.

Res d’això ha passat i l’arribada de Putin va fer tornar l’immens país a seguir una mena de filosofia tsarista, amb la mà dura soviètica i l’economia controlada per quatre, mentre que el poble ras no ha vist res semblant a la prosperitat i menys encara les repúbliques més allunyades de Moscou. A punt, doncs, perquè petin seques?