Quan un viu en una casa o un pis dona per descomptades les finestres, òbviament. Aquesta parcel·la quadrada o rectangular que ens connecta amb l’exterior. I amb els balcons i terrasses ja ens sentim fora de casa i dins alhora. Durant el confinament es va fer palesa la rellevància que tenen aquests indrets “de transició” en la vida de les persones, aquests llindars que ens ofereixen bocins de paisatge, de natura, de carrer o de balcó del davant. Si hi toca el sol molt millor, encara que a l’estiu haurem de menester un para-sol, un tendal o similar, i lluir les ulleres de sol.

No em pensava pas que algun dia visitaria un lloc on trobaria a faltar aquest element tan indispensable per connectar amb l’exterior, i alhora tan usual, banal, fins i tot, com pot ser una finestra. I no, no estic parlant de cap confinament, perquè si fos així sí que hauria pogut gaudir de les estimades vistes de casa. Parlo d’un altre indret on a vegades hem de passar algunes estones o dies.

Un indret del qual parlava també l’arquitecta Anna Cunillera en uns articles a les pàgines de Nova Conca. Per circumstàncies de la vida he hagut d’estar d’acompanyant en un hospital. Ha estat en dues ocasions i en hospitals diferents de Catalunya. I m’ha resultat sorprenent, totes dues vegades, que les habitacions, a la pràctica, no gaudien de finestres. No parlo de vidres a través dels quals puguem admirar vistes meravelloses, sinó que a través d’elles hi entri, almenys, la llum. Sé que pot sonar estrany si no s’ha estat en les habitacions de les quals parlo. Però miraré d’explicar-me per ressaltar la importància que pot tenir l’arquitectura i el disseny d’edificis en la salut de les persones.

En la primera ocasió ens trobàvem en una habitació amb una finestra que tenia davant seu, a mig metre, un mur ben alt i gris. Així, des d’allí podíem observar, nítidament, el mur, només. No hi vèiem res més, ni tan sols la llum. Per sort no vam haver de ser gaires dies allà, però altres persones no van tenir tanta sort i portaven dues setmanes mirant tot el dia la grisor fosca de la pedra. Ni sol, ni cel, ni natura, ni carrers, ni cotxes, ni ocells, ni la finestra del davant, ni ningú caminant... Vaig pensar en com podia afectar els ànims aquella situació perllongada a aquelles persones.

En la segona ocasió, estàvem en una habitació que gaudia de dues finestres paral·leles, però que tenien un vidre densament entelat, a través del qual no es veia res. I no cal dir que les finestres estaven tancades. Per sort, també, l’estada no va durar gaire temps, per a nosaltres. No obstant això, hi ha persones que sí que hi han de romandre setmanes, potser mesos, i la impressió que fa és que la vitalitat, la il·lusió i l’optimisme els tenen cada cop més difícil quan no pots veure res de l’exterior. On són la natura o l’entorn més urbà? En aquells moments, almenys pel pacient, veure alguna cosa, ni que sigui la llum o un raig de sol, ja és important.

De fet, entre els paràmetres exteriors que fan sentir més sana una persona hi ha rebre llum del sol, amb la seva inestimable aportació de vitamina D; que toqui aire a la cara, conegut com “prendre l’aire”; fer un esport lleuger, que podem reduir, si voleu, a “anar a estirar les cames”, o observar la natura. Pel que fa a aquest últim, s’ha vist que mirar la natura ni que sigui uns minuts, ja ens fa sentir molt millor, ens relaxa.

Tot això m’ha fet pensar, com deia, en com construïm i dissenyem els espais. Es tenen en compte aquests aspectes més humans en l’arquitectura? De ben segur que quan es van alçar els edificis de què parlo no, però espero que actualment sí que humanitzar l’arquitectura en llocs com aquests sigui quelcom que es prengui en consideració.

Ara parlava de les finestres dels hospitals, però en la mateixa línia podem debatre també sobre la revisió dels protocols d’actuació en aquests llocs, del dret d’estar ben informat, d’estar acompanyat, de poder decidir.

L’arquitectura, a més de funcional, ha d’acompanyar també en la salut, o almenys no interposar-s’hi; i per extensió, les persones que atenen, a més de fer molt bé la seva feina a nivell mèdic, també és important que acompanyin a nivell emocional. El bon professional ho és en la combinació dels dos factors, i la bona arquitectura també.