Devia ser cap allà al 2005-2007, no recordo l’any concretament, anàvem en cotxe i estàvem escoltant Catalunya Ràdio. Era una tarda de cap de setmana o d’estiu, i a la ràdio uns tertulians analitzaven la situació política internacional. En un moment, un d’ells va dir una frase que se’m va quedar gravada, ja que ara, gairebé vint anys després, encara la recordo nítidament.
Parlaven de Rússia, i un tertulià va resumir en una sola frase, i a parer seu, la situació del país històricament i en aquell inicial segle XXI: “Ha passat de la barbàrie a la decadència, sense passar per la civilització.”

Si analitzem la sentència veurem que pot fer referència tant a la duresa de l’època dels tsars com de l’estalinisme, combinat amb l’esperança d’una època millor que se suggeria després de la caiguda del mur de Berlín i de la dissolució de la Unió Soviètica. Una esperança que havia de conduir cap a la civilització, però que va agafar, a parer seu, el camí de la decadència. El sistema polític, econòmic i social on es viu és important i condiciona el nivell de vida de la majoria de la població.

 
Després d’un segle XX ple de guerres, havíem arribat a les primeres generacions de persones que semblava que podien viure més tranquil·les. Finalment, a Europa havíem estat capaços com a societat de relegar els conflictes bèl·lics als llibres d’història. Així, en aquest context, que algú vulgui envair per les armes un altre territori, a Europa, en ple segle XXI, és al·lucinant. Aquests dies, en la invasió russa a Ucraïna, estem observant la injustícia i la desprotecció que pateixen els ucraïnesos, que havien recuperat el seu país el 1991. El governant rus ha ignorat els tractats de no agressió i de pau, com el Memoràndum de Budapest de 1994, i continua allunyant-se, un cop més, de la quimèrica civilització.

Aquesta situació, a més, posa de manifest com hi ha sistemes que utilitzen els mitjans de comunicació com a elements de propaganda política. Els russos que viuen a l’exterior des de fa temps segur que condemnen la invasió, són crítics amb la política del Kremlin i s’adonen de la propaganda d’aquells mitjans. De la mateixa manera, cal que també en prenguin consciència els mateixos habitants d’allà, per adonar-se de la situació creada, fer pressió des de dins del país per aturar el conflicte i renovar els propis mèdia.
Ucraïna, des de Catalunya, sembla lluny, però no ho és tant. Carretera per França, Itàlia, Àustria, Eslovàquia i ja hi has arribat. Geogràficament Ucraïna és Europa. En els darrers anys estava realitzant un procés que l’acostava encara més als organismes occidentals, i a dia d’avui estem veient com de valenta és la resistència a la invasió. Ciutadans anònims que, entre la tristesa i el coratge, amb gran voluntat i un esforç ingent, decideixen defensar el seu país, defensar-se a si mateixos i a les seves famílies, casa seva i la seva identitat, com poden. Sabent que compten amb els valors, la moral i la raó de qui lluita en legítima defensa. Una resistència heroica, com de David contra Goliat. Però que òbviament no poden fer sols, cal la col·laboració, el poder i la pressió internacionals. Ara per ara, les nacions occidentals ja han començat a aplicar sancions econòmiques i financeres a Rússia, diversos països han tancat els seus espais aeris a avions russos, envien reforços, etc. Les mesures han de ser més ràpides i eficaces.

Hi ha qui es pensa que aquest és un conflicte només entre aquests dos països, però s’equivoca. L’agressió a un país sobirà, a Europa, al 2022, depèn de com acabi i de com continuïn reaccionant els altres països, pot crear un precedent per a nous conflictes —Rússia ja ha amenaçat Finlàndia i Suècia, per exemple—, o, si acaba bé, de col·laboració, democràcia i confiança entre persones i països. (Escric aquest article al febrer, a l’inici del conflicte, a l’espera de saber com es desenvoluparà al llarg dels propers dies.)
Els països que aposten per la civilització, com Ucraïna, han de poder deslliurar-se de barbàries i decadències. I, així, els països occidentals tenen un paper crucial d’ajuda i de defensa de la democràcia i de la llibertat dels pobles.