Com cada any, hem tornat al 8 de març i la situació està si fa no fa igual. D’una banda, hi ha les persones que tenim clar que el feminisme busca l’equitat entre homes i dones, i que això no només és positiu, sinó que és just i evident. I, d’altra banda, hi ha qui es queda ancorat en unes opinions ja superades i inexactes, com els que continuen fent creure que el feminisme és com el masclisme però al revés i ja no en volen saber res. Consulteu el diccionari. I, a més, hi ha una altra categoria, la dels que saben què defensa el feminisme, però no ho entenen o els és igual. Van per ells les següents línies:

És molt fàcil tancar els ulls a la realitat. Mirar cap a una altra banda. Ignorar les estadístiques. Hi ha qui pensa que si no li ha passat a ell no existeix. És més difícil que el perfil tipus d’home blanc de classe mitjana noti que hi ha cap tipus de disfunció enlloc de la societat. Però que no es visqui en primera persona no vol dir que no hi sigui, i cal una dosi d’empatia i de voluntat per entendre-ho i contribuir a millorar-ho.

També és difícil que una dona sigui conscient de la situació que viu o en què d’altres viuen si a ella, per les circumstàncies que siguin, educació, cultura, tradició, etc. no se l’ha permès entrar en contacte amb una realitat on els seus drets també són importants i també han de ser respectats.
Llavors, us convido a observar alguns dels aspectes de la societat, i comencem pels casos a priori més “lleugers” o indirectes, si voleu, però també discriminatoris: parlem de certa representació de la dona en algunes publicitats, pel·lícules, programes televisius, moda o cançons així com actituds d’alguns influencers... S’hi poden trobar escenes, diàlegs, brometes, imatges, que projecten un rol de la dona que no la respecta com a persona. Hi veuríem, específicament, anuncis on el que sembla que es ven és la imatge de la dona, cançons de reggaeton amb lletres masclistes o programes de debat, posem per cas, on a la taula hi poden haver 6 homes i 1 dona, o d’altres on la presentadora porta una roba estiuenca en ple hivern i el presentador va amb vestit d’home i corbata. Per aquest darrer cas, hi havia “la prova de l’intercanvi” per reconèixer una situació incongruent: Si intercanviéssim el tipus de vestits, és a dir, que el presentador anés amb banyador i sandàlies, per exemple, i la dona portés un vestit jaqueta d’hivern de dalt a baix, ho veuríem coherent? Si és absurd i ridícul per a ell anar així, també ho era per a ella.

Continuem amb d’altres situacions més dures per les conseqüències directes que tenen en les dones, ja sigui per a la salut física o mental o pels problemes personals, socials o econòmics que comporten: La violència física o verbal, la violència obstètrica, la inseguretat en segons quins llocs i a segons quines hores, la insuficient baixa de maternitat, la falta de conciliació laboral i familiar, el menyspreu social a les cures i a la maternitat, la diferència salarial per una mateixa feina, el sostre de vidre (pel qual és tan difícil accedir a càrrecs més elevats i per tant als àmbits de decisió, poder i de més remuneració econòmica), les gracietes, brometes o comentaris denigrants d’altres persones, coneguts o no... I així podríem continuar amb més i més aspectes que no ho sembla per a qui no els pateix, però que generen un greuge i un malestar en les dones que sí que els toca viure’ls.

 
Sí, segur que hi ha situacions que també les pateixen els homes, el feminisme no ho nega. Però les estadístiques són concloents, i la història també: de manera estructural la societat ha estat dissenyada des d’un punt de vista que no acaba d’incloure encara el rol femení al mateix nivell.

 
I ara estàvem parlant de la societat occidental. Si ens endinséssim en la situació dins d’altres societats o cultures on el rol femení està relegat a una problemàtica encara més gran, el camp a recórrer envers la igualtat és encara més llarg.

 
I les receptes quines són? A grans trets: educació, cultura i legislació. La política n’ha de ser un mitjà i un artífex, i els mèdia, creadors d’opinió i un referent. I si el segle XXI pogués ser el dels valors, l’equitat i els drets?