Senyores i senyors, això de ser de la classe mitjana és com un joc de pebrots, ja els diré. Econòmicament parlant, tot i que faltaria un quòrum al respecte, ser de la classe mitjana és l’aspiració que des del final de la Segona Guerra Mundial tot treballador i treballadora havia tingut; representava haver augmentat l’estatus econòmic i social respecte als seus pares i bàsicament consistia a tenir un treball a què moltes vegades s’accedia des de ben jove amb la figura de l’aprenent, i a partir d’aquí, quan un ja tenia una edat, podia aspirar, a base de signar lletres, a tenir el seu piset i un cotxe per anar amunt i avall i descobrir món. Després, la classe mitjana es va anar sofisticant i ja volia, més enllà d’anar amb el 600 dels seus pares a Montserrat i com a molt en barco a Mallorca, doncs anar a la universitat, tenir l’últim model de material electrònic i anar a descobrir més món, i poder sortir a dinar o sopar a qualsevol restaurant, un o més dies a la setmana, o fer-te’l portar directament a casa, ja que es veu que alguns han sortit més mandrosos que la generació anterior.

D’un temps cap aquí, des de fa més d’una dècada, la classe mitjana trontolla i el món, en certa forma, tendeix a dissoldre-la i a crear societats com poden ser les de Sud-amèrica, on o ets molt ric o bé et podreixes en la misèria. Tot puja, els serveis públics fan aigües, els salaris no augmenten i anar al supermercat cada dia és més i més car. Per no parlar de la llum, el gas, la benzina i un llarg etcètera. Però no pateixin, pitjor estan els qui demanen un euret a la porta dels súpers.