A partir d’una sessió de pedagogia i memòria, que va conduir l’investigador Hèctor Ruiz, vam parlar de diverses perspectives sobre la manera com aprenem les persones. A continuació en presentarem algunes, que hi tenen un paper determinant:

En primer lloc, és molt recomanable l’activació dels coneixements previs sobre l’assumpte. Per què? Doncs perquè és possible que ja sapiguem quelcom sobre la qüestió, de quan ho estudiàvem de petits, d’haver-ne sentit parlar, o bé perquè ho associem a d’altres situacions, temes o experiències similars i en podem aprofitar els coneixements. I així, amb aquesta fase de record de tot allò amb què podem relacionar-ho, ja no partim de zero.

En segon lloc, arribem, doncs, a la constatació que com més se sap, més fàcil és aprendre. I això és així, com dèiem, per les connexions que ja es tenen fetes i que es poden enllaçar amb allò nou. És interessant imaginar-se la memòria i els aprenentatges no tant com una caixa o arxiu on desem informació, sinó com una xarxa d’elements interconnectats. Com més enllaços hi ha, més associacions d’idees podem recuperar i per tant, més fàcil és aplicar aquest coneixement a una nova tasca.

  En tercer lloc, actualment hi ha força estesa la creença que aprenem si hi ha una emoció. No obstant això, aquesta afirmació és així només en part. Si volem basar l’assoliment d’un aprenentatge en el fet que hi hagi una emoció, les investigacions diuen que sobretot s’aconseguirà si l’emoció és molt forta i només quan es tracta d’un aspecte autobiogràfic. La resta d’aprenentatges, acadèmics, laborals, del dia a dia, no es basen directament en el fet que hi hagi una emoció. Així, en general, quan aprenem, a l’institut, a la universitat, a la feina, en una formació, pel nostre compte... les emocions no són tan fortes.

  En quart lloc, es constata que aprenem sobre el que pensem. Aquest és un dels grans punts clau d’aquesta qüestió. Però, què volem dir exactament que cal pensar-hi? Volem dir que quan penses en una qüestió és perquè t’interessa, et preocupa o la necessites, i, sobretot, que hi ha una activitat cognitiva, és a dir, un pensament que s’està elaborant i que et permet voler saber-ne més. Com que hi penses, aprens. Aquesta afirmació contrasta amb algunes pràctiques, com estudiar o aprendre alguna qüestió nova i anar fent petar la xerrada sobre altres temes, llunyans, o mirant un vídeo o escoltant programes variats, al mateix temps. Segons la neurociència, en aquell moment no hi hauria aprenentatge, ja que quan es vol assolir el nou coneixement, cal estar pensant en allò que s’està fent perquè aquest s’esdevingui.

De fet per tot això, i en cinquè lloc, diuen que el record és el “residu” de la memòria. Perquè de tot allò que has estat pensant, després, per dir-ho grosso modo, en quedarà només una part, la memòria. De memòries n’hi ha de diversos tipus, també a curt i a llarg termini, però això necessitaria un altre article.

Si tenim present tots aquests punts, arribem al sisè. Abordem aquí un altre dels mites, que diu que la motivació és la causa primera dels aprenentatges. És a dir, generalment es pensa que hem de motivar algú perquè aprengui, que la motivació ho és tot. Sí que hi juga un paper destacat, però més que la motivació, és l’autoeficàcia un altre dels punts clau. L’autoeficàcia és pensar que podem fer una cosa, que la podem aprendre. Potser algú tindria motivació per aprendre quelcom, però pensa que no ho podrà fer, i ja ni ho prova. L’autoeficàcia ens indica que primer has de creure que sí que ho pots fer, que sí que ho pots aprendre. Aquí hauríem de veure com hi ha alumnes que pensen que mai podran entendre les matemàtiques, o la sintaxi, o l’anglès... Primer cal que es convencin que sí que poden fer-ho.

En setè lloc, i tal com argumenta Jordi Satorra, director de l’Institut Martí i Franquès, promoure una slow education és una bona manera de planificar el temps pedagògic i seleccionar continguts per assolir un aprenentatge efectiu i afectiu.

En conclusió, activant el que ja sabem, associant idees, pensant-hi, recordant-ho, tot creient que sí que ho podem aprendre, i fent-ho en un context slow, són les maneres que ens expliquen, en bona part, com aprenem. Finalment només resta passar de la teoria a la pràctica.