Cada any, i com si d’un pèndol es tractés, el calendari litúrgic acaba recordant la manera com va ser mort Jesucrist i la terrible figura de la creu, que de fet, moltes vegades s’ha fet servir com a símil i molt útil recurs de cara a saber portar millor les misèries del nostre dia a dia, per allò de “saber portar la creu” o “pitjor ho va tenir el Senyor camí del Calvari”.

De fet, potser és massa reiteratiu que cada any fem néixer, créixer i passionar la figura de Crist, i a vegades penso: ¿per què no se celebra la passió, la Setmana Santa, un cop cada trenta-tres anys, que representa que són els anys que Crist va viure entre nosaltres encarnat com a home? ¿Seria, potser, fer durar tot l’any que Crist reneix en cadascú de nosaltres, com a Nadal etern, millor que no pas condensar-ho tot en un estret calendari litúrgic en què un mes celebrem el seu naixement i l’altre, amb ben pocs mesos de diferència, la seva mort?

En fi, com que crec que tot plegat són més aviat, senyores i senyors, cabòries meves i no ho canviarem, intentem centrar-nos en fer contents els fillols durant aquest proper dia de la mona, que és un dels moments més entranyables de l’any, ja que de vegades aquest fillol representa el fill que potser un o una no ha tingut, i ¿què hi ha millor que regalar-li aquest pastís tan dolç i amb una figura que cada any guanya més en espectacularitat? I és que fins i tot això ho hem complicat, els humans, ja que del primitiu ou hem passat a figures que costen un ronyó i part de l’altre, això sí, molt imaginatives.

Mentrestant, d’altres estan en guerra o patint com a dimonis.