Senyores i senyors, definitivament viure en aquest estat que s’anomena Espanya s’ha convertit en tot un esport de risc, ja que, entre altres coses, per no res pots acabar al jutjat, cada dia hi ha més coses prohibides i, a banda, no saps si t’estan gravant, escoltant… En definitiva, espiant. Hem arribat a un punt que a un grup de persones els han d’avisar des de fora d’aquest estat que els han estat rastrejant des de fa anys, sense que ni ells s’ho haguessin mai arribat a pensar, i presumiblement sota fosques finalitats que s’aparten de qualsevol investigació normal que pot fer, per exemple, un cos policial. La cosa és tan greu que darrere la cortina d’estat de dret i democràtic, resulta que no passa res per espiar polítics, representants de la cultura i tants i tants d’altres, que fa que ningú es pugui sentir mínimament segur ni amb intimitat en la seva vida quotidiana.

I és que ja ho deia aquell, que l’Estat perseguiria per terra, mar i aire, qualsevol vel·leïtat independentista que poguéssim tenir i que acabaríem vagant per l’univers en cas d’aconseguir-ho, potser perquè vagin a saber el que se’ls hauria arribat a ocórrer en cas que, efectivament, ho haguéssim aconseguit.

Espiar, quan no és per finalitats com ara la lluita contra els delictes greus com poden ser el terrorisme, el tràfic de drogues i un llarg etcètera, només pot tenir un nom, que és dictadura pura i dura, o estat amb els fonaments corcats, ja que fins i tot podria ser que ni el mateix president del govern d’Espanya, n’estigués al cas, o ni la mateixa ministra de Defensa. Tot plegat és molt greu i estem més a prop d’Albània que no pas de Dinamarca.