Senyores i senyors, el tema aquest de l’espionatge va camí de convertir-se en una autèntica bola de neu a mesura que passen, no ja tan sols els dies, sinó les hores. I és que, van vostès sentir la ministra de Defensa, aquest dimecres, en la seva intervenció al Congrés dels Diputats? Després de negar conèixer res de res sobre el tema i fiar-ho tot a una comissió d’investigació —en què històricament, tret dels països anglosaxons, mai s’aclareix res—, ha acabat presa dels nervis i fent diverses intervencions sense interès, reconeixent que no faria un estat davant la convocatòria d’un referèndum, manifestacions tallant carrers o infraestructures, etc. etc. És a dir, ha reconegut que el megaespionatge està justificat i per extensió que és lògic que un estat espiï.

Definitivament, està vist que quan tantes i tantes vegades han d’anar repetint allò que “España es un estado de derecho y tal y qual…”, ho fan en actitud tàntrica, perquè definitivament no s’ho creuen ni ells, i és clar, quan a més a més es tracta d’independentistes, és normal que un estado de tant de dret s’hagi de defensar espiant a tort i a dret, quan en els països que sí que són democràtics i de dret, aquest afer tan escandalós de l’espionatge es deixa per a motius de terrorisme, per exemple, però mai per por que una part del territori estigui en perill, i en conseqüència, la unitat pàtria. És que s’imaginen els serveis secrets britànics espiant de forma massiva el govern d’Escòcia?

Queda clar que d’aquest afer no en traurem res i que no hi ha taules de diàleg possibles, només esperar la generació que ens veurà lliures.