Senyores i senyors, ja sé que de vegades, amb el tema d’aquests insectes que tenen com un punxó i que van a la recerca desesperada de sang, em faig una miqueta pesat, però és que enguany el tema està superant totes les meves expectatives. Resulta que encara no ha acabat maig i ja quasi porto més picades que en els dos darrers anys marcats per la pandèmia, en què es veu que els mosquits també van fer confinament dintre dels seus tolls d’aigua o on coi sigui que vagin quan fan descans.

Enguany, jo, que soc el primer a tastar-los, podríem dir que han començat aviat, i de fet ja dec portar més deu o dotze picades d’aquests bestioletes del Senyor. Ara bé, com a cosa una mica positiva, he notat que la picada del mosquit versió 2022 no és tan intensa com les que feien els mosquits prepandèmics, amb les quals fins i tot t’acabaves fent sang de tant de rascar i havies d’aplicar-te qualsevol cosa que t’ajudés a abaixar la picor postpicada. No, aquests mosquits postpandèmics són com a més nobles; piquen en quantitat, però la picada, almenys diria jo personalment, no pica tant; potser és que m’he tornat més insensible, però és una qüestió que vull deixar considerada per si, senyores i senyors, vostès estan d’acord amb mi.

De fet, el tema de les picades ja s’ha convertit en una xerrada més de bar; un amic meu, que regenta un establiment de poble on es menja molt bé, em confessava que a ell ja l’havien picat una vegada aquest any. Espero, pel bé del meu amic, que no en pateixi gaires més, perquè portar plats d’aquí a allà amb ganes de rascar-te és prou fumut.