Senyores i senyors, hi  ha a la vida coses que acaben sent molt pesades; i una d’elles, des del 1714, és ser català. I és que, senyores i senyors, n’hi ha un fart d’haver d’estar sempre a la defensiva i a veure per on venen els cops, i té mèrit que després de més tres-cents anys sota el bastó del Regne d’Espanya encara tinguem moral per anar tirant endavant.

I és que ja ho he dit més d’una i més de dues vegades, els catalans som com els gossos maltractats, que amb la cua abaixada encara anem fent les nostres coses i traiem l’alegria de tant en tant, perquè és clar, la bastonada pot estar al caure vagin vostès a saber en quin moment. I anem fent, perquè en el fons, amb les nostres misèries —que són moltes— també ens anem distraient, anem discutint entre nosaltres i ens anem dividint, que també ens agrada això de la divisió, i així, l’amo nostre, tot i que ens atonyina, està distret veient com lluïm les misèries amunt i avall, com ens discutim, com tenim molta gent que té por de fer enfadar l’amo i d’altres que volen mossegar-lo, però saben que tornarà a caure el bastó. A més a més, l’amo té uns instruments de control i càstig molt poderosos dels quals, cada cert temps, anem tastant el poder, i tornem després a la línia de sortida amb la cua sota cames i havent perdut un o dos llençols més en la bugada.

Ara, tornem a estar enredats altre cop amb el tema del català a l’escola, les quotes i no sé què més, i de fet portem ja dècades amb aquest tema, perquè a l’amo no li agrada i de moment encara ens deixa estar una mica díscols, fins que digui prou i mentrestant preparant el següent llençol a perdre.