Quines eren i d’on provenen la majoria de les dites que es deien tradicionalment als pobles i les valls del Pirineu? Aquest és el punt de partida del llibre 1.000 dites ponentines (Edicions de 1984, 2021), amb el qual l’escriptor de Peramola Josep Espunyes pretén salvaguardar el patrimoni immaterial, “la sal de la llengua”, tal com ho defineix ell. A més dels seus pobles de referència com Oliana, Bassella i el Coll de Nargó, és clar, moltes d’aquestes dites que ha inclòs al volum també s’han emprat —de vegades amb algunes variacions o sinònims— en altres zones de Catalunya i el conjunt del domini lingüístic, segons cada cas.

  Com és el cas de Josep Espunyes, el país es construeix, o es manté, gràcies a tot un seguit d’estudiosos i erudits, filòlegs, mestres o historiadors que, a partir d’una tasca minuciosa de recuperació, recopilen expressions, confirmen variants dialectals, consoliden la toponímia i s’interessen per l’onomàstica, entre altres àmbits crucials per solidificar les bases d’un passat que es va perdent com a conseqüència del pas de la ruralitat al món urbà, d’un canvi d’hàbits vitals, professionals i de consum, d’una disminució del sector primari i d’un procés d’uniformització i estandardització: des dels oficis antics al nom de les plantes, dels núvols, de les boires i dels vents; i des dels remeis casolans i la gastronomia tradicional als sobrenoms de cada masia i les diverses terres, avui sense cultivar.

També a les nostres comarques tenim persones que han recuperat i difonen les fórmules amb les quals la societat ha constatat la realitat i ha sintetitzat lingüísticament pensaments i consells al llarg dels anys. El millor exemple el trobem setmana rere setmana, des de fa catorze temporades, en aquestes mateixes pàgines de Nova Conca. Es tracta de la secció il·lustrada “El racó de les expressions”, del professor Josep Maria Calbet Cassanyes, en la qual, entre molts altres exemples, aquests darrers mesos ens ha descobert el significat de “Pantagruèlic”, “Gauche divine” “fer més hores que un rellotge” o “l’origen del joc dels escacs”.

Calbet Cassanyes, que ha recopilat aquestes nombroses aportacions i jeroglífics en sis volums, també és autor setmanal de la secció “Apunt groc” —de fàcil localització, pel color que tenyeix el fons del text—, en la qual a través de dos-cents articles ha posat en valor personalitats com les de Joaquim Arenas, impulsor de la immersió lingüística; Joan Coromines, autor del diccionari etimològic; o el dibuixant Picanyol, així com iniciatives col·lectives del moment actual, com les de Meridiana Resisteix, a més d’analitzar el pols de l’actualitat a través de declaracions i polítics dels darrers anys.

  Enguany Josep Maria Calbet Cassanyes ha estat guardonat amb el títol de Vallenc de l’Any, que aquestes darreres edicions havien obtingut el diplomàtic Senén Florensa, l’atleta Marta Galimany, l’arxiver Jep Martí o l’activista veïnal Jordi Targa. El guardó posa sobre la taula una trajectòria dedicada a l’ensenyament i a l’estudi, amb recerques pedagògiques, entre d’altres, al voltant de l’escola L’Enxaneta —que defineix com una escola capdavantera i arrelada al seu entorn—, i diverses publicacions, des del llibre col·lectiu dels primers anys vuitanta L’Alt Camp: Marc físic, marc humà (Gràfiques Moncunill, 1982) fins al més recent Visquem la llengua. Engresquem la lectura (Cossetània, 2006) a més d’Alt Camp. 50 panoràmiques (El Vallenc, 2002).

En una entrevista recent del periodista Àngel Juanpere, li preguntaven a Calbet precisament per l’origen de la seva afició als jeroglífics de municipis i comarques. El mestre destacava: “Quan estava amb els alumnes, un dels aspectes que m’agradava era treballar els jeroglífics. I ho fèiem. Ara ho faig amb gent adulta. No solament de municipis i comarques, sinó també de 500 rius i muntanyes”, i molt aviat d’obres literàries (encara inèdit). Així que tindrem més reptes i més moments enginyosos per seguir gaudint de la llengua i estimar el territori. Enhorabona, Josep Maria!