reixell ha tornat a ser actualitat per un tema patrimonial d’uns mesos enrere: es posava a la venda el castell, una de les construccions medievals emblemàtiques de la costa tarragonina, fins ara en mans privades.

Per posar-me al dia de tot plegat vaig trucar a qui entre el 1991 i el 2002 va ser alcaldessa del municipi, i l’endemà al migdia vam dinar a la terrassa de casa seva, amb unes vistes privilegiades sobre el Mediterrani. El suquet de peix és espectacular, les croquetes autènticament casolanes i les mandonguilles de sèpia una delícia. A més d’una cuinera excepcional, Rosa Maria Bertran (L’Espluga de Francolí, 1942) també és una conversadora nata. Comencem preguntant-li pels concerts de música clàssica que es van celebrar al castell durant el seu mandat, i ella ens detalla l’encert de la iniciativa, que va comptar amb el consell del prestigiós musicòleg Francesc Bonastre (1944-2017) que, com ella, també havia viscut a cavall entre Creixell i la Conca de Barberà.

Aviat passem d’un tema a un altre, i ens trasllada als seus records d’infantesa a l’Espluga de Francolí i al Monestir de Poblet on aquest estiu ha tornat la música de Jordi Savall. Va ser precisament allà on el seu pare Josep Bertran -que era metge de la comunitat cistercenca- va conèixer a Joaquín Ruiz Giménez, ministre d’Educació del franquisme, que hi feia estada. Aquell també va ser, avant la lettre, el primer contacte de Bertran amb la política democratacristiana. Si uns anys després, es casaria justament amb el fill d’un dels fundadors d’Unió Democràtica, també durant la transició coneixeria de ben a prop els cercles polítics madrilenys, fruit dels catorze anys que van viure davant dels jardins d’Aranjuez, entre 1964 i 1978, per temes de feina del seu marit, l’enginyer Josep Maria Rull. El 1968, però, van traslladar-se durant dos anys a Lille, des d’on va quedar captivada pel maig francès.

D’anècdotes d’aquells anys seixanta i setanta del tardofranquisme i la transició en té moltíssimes, i de ben significatives, com aquella ocasió en la qual, en una recepció de l’època, el Duque de Cadis va entaular conversa amb ella, encuriosit de veure com la de Creixell coneixia a polítics i periodistes de la sala, ja fossin d’El Alcázar o d’El Noticiero Universal.

Provinent d’una família de metges, la política ha estat sempre una de les seves grans passions, interès que compartia amb el seu sogre. També, des del punt de vista de l’activisme cultural, destaca la figura de les seves cosines segones, Josefina Cardó, impulsora de les classes de català a Valls, i Maria Carme Cardó, històrica professora de català del Vendrell, que enguany ha estat reconeguda amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i que l’Ajuntament del Vendrell l’ha nomenat “Filla predilecta” per la seva tasca desinteressada a favor de la cultura i la igualtat. També recentment havia obtingut el premi “Teresina Martorell” de la capital del Baix Penedès.

Apassionada de la conservació i de la restauració d’obres, Bertran també va tenir bona amistat amb personalitats del món cultural, artístic i eclesiàstic, com els cistercencs pare Tulla, l’abat Maur Esteva o fra Marc; el cineasta i guionista Bigas Luna, afincat a la Riera de Gaià; i el pintor cubista Maties Palau Ferré a qui aquest estiu l’Ajuntament de Montblanc va dedicar una exposició monogràfica d’homenatge a l’antiga església de Sant Francesc.

Entre uns temes i uns altres, vam acabar el dinar sense saber si l’esmentat castell de Creixell es convertirà en un hotel rural, en un museu institucional o es mantindrà com a casa particular d’estiuejants o residents, però amb el convenciment que caldria recopilar en un llibre tots els records que ens explicava. Així, ara que acaba de celebrar els vuitanta anys, potser seria un bon moment per preparar unes memòries que recollissin totes aquelles vivències que tot just vam poder esbossar durant la sobretaula de panetones, cafès i dàtils ensucrats, sempre amb Poblet, l’Espluga de Francolí i Creixell al cor.