Sona Raimon i camino de nou pels carrers de València. L’Euromed arriba a la nova estació de Joaquim Sorolla però, abans d’endinsar-nos de ple en la ciutat dels tarongers, entrem un moment a l’antiga estació del Nord, i en recorrem l’andana, a poc a poc, i sortim per la porta principal, a la manera d’Stendhal. És la manera de reviure de nou aquella primera arribada al sud, ara ja en fa uns quants anys.

Des de la plaça de Bous, escenari de concerts i homenatges, avancem cap a la plaça de l’Ajuntament, deixant a l’esquerra l’IES Lluís Vives, l’institut d’on han sortit tantes promocions d’activistes, planter de mobilitzacions. Ja davant del consistori, en una plaça encara més de vianants del que ho era, ens adonem de l’amabilitat de l’urbanisme mediterrani, de les ciutats per passejar i gaudir de la suavitat del clima. Seguim endavant, pel carrer de Sant Vicent Màrtir, parem a saludar la gent de l’Octubre, mirem les novetats editorials que ens proposa la llibreria Fan Set, i traiem el cap a la renovada plaça Redona.

Entre xocolateries, fartons i orxata som a la plaça de la Reina. Habitualment resseguiríem el perímetre del Micalet fins a la plaça de la Mare de Déu, però avui baixarem pel carrer de la Pau fins al Parterre, amb les seves magnòlies i l’estàtua del rei en Jaume. I d’aquí, fins a l’antiga lleva del riu Túria, que travessarem pel pont del Real, com vam fer tantes vegades per gaudir del Jardí de Vivers, trobar-nos amb tothom a les facultats de Blasco Ibánez i posar-nos a estudiar a la Biblioteca Joan Reglà d’Humanitats.

Avui, però, ens quedarem al passeig de l’Albereda, i seurem en alguna de les seves terrasses, allà on passarem diverses tardes conversant i aprenent d’Enric Solà Palerm (València, 1941-2022), jurista de prestigi i activista vocacional que malauradament ens ha deixat el 17 de gener d’enguany quan, justament, començàvem a celebrar la memòria de Joan Fuster.

Va ser Enric Solà Palerm el principal redactor de l’Estatut d’Elx, un avantprojecte fusterià elaborat metòdicament el 1975 per influir amb arguments sòlids en la nova configuració autonòmica valenciana de la transició. Que Solà Palerm en fos l’eix vertebrador, al costat del mateix Joan Fuster, Josep Benet, Rafael Ribó, Eliseu Climent i Max Cahner, respon a la gran capacitat tècnica i jurídica d’una ment brillant com la seva. No en va, el 1970 va ingressar al cos de Registradors de la Propietat sent el primer de la seva promoció. Cal recordar que al llarg de la seva vida, a més de la carrera de dret, també va llicenciar-se en filosofia i en medicina.

El Memorial Joan B. Cendrós de la Nit de Santa Llúcia de 1987, o el premi Jaume I de la Fundació Carulla són alguns dels reconeixements que va tenir aquest membre del Consell Valencià del Moviment Europeu i impulsor de l’Observatori de Dret Civil Valencià. Precisament la temàtica foral va ser una de les seves reivindicacions històriques, a la qual va dedicar el llibre Recuperem els Furs (Editorial Tres i Quatre, 2005): “Allò que un dia tinguérem [...] allò que va ser, el que en resta, i allò que ha de tornar a ésser”, seguint les ensenyances d’Arcadi Garcia Sanz i fixant-se també en el model foral basc. Per a Solà era clar que el dret civil era compartit per al conjunt dels territoris de parla catalana, amb les especificitats posteriors de cadascun d’ells.

I és així com, a les portes del Nou d’Octubre, recupero de nou el llibre de Solà Palerm, que sintetitza la necessitat del dret civil propi, i llegeixo de nou aquelles amables paraules de la dedicatòria: “A Francesc Marco i Palau, historiador i erudit tarragoní que furga per traure els fils regionals que ens menen a uns lligams nacionals únics. Tant l’auguri de molts èxits professionals en pro d’una pàtria comuna, i ben afectuosament d’Enric Solà Palerm. A València, 28 d’agost de 2011.”