L’antic Egipte ha estat sempre una civilització que ha despertat —i continua despertant— un interès inaudit per a la societat d’avui. Així, tot allò que tingui a veure amb la construcció de les piràmides, el desert, els jeroglífics i els costums i creences de les nissagues faraòniques ofereix una aureola de misteri i enigma que tants anys després segueix oferint interpretacions, i motivant viatges estiuencs, i reportatges de premsa, de major o menor sensacionalisme segons la voluntat dels seus promotors.

Aquest novembre, amb el centenari de la descoberta de la tomba de Tutankamon del novembre de 1922 per part de l’arqueòleg Howard Carter (Kensington, Londres, 1874-1939), els apassionats del món dels faraons tindran un nou motiu —si els era menester— per immergir-se en la cultura del riu Nil que les pel·lícules de Hollywood, amb Harrison Ford fent d’Indiana Jones, han ajudat a estendre, per bé que la fascinació pel fet egipci ve de molt més lluny. Cal recordar que ja els mateixos romans estaven encuriosits per la realitat egípcia i el poder de Cleopatra, com van constatar primer Juli Cèsar i després Marc Antoni i, més recentment, també en l’època moderna alguns viatgers i antropòlegs europeus han tingut interès a conèixer de primera mà aquest país de la riba sud del Mediterrani oriental, sovint mitificat.

Si a la Conca de Barberà els esforços arqueològics s’han associat habitualment a l’art rupestre i a les coves de les muntanyes de Prades — cal destacar la cova de la Font Major—, al Camp de Tarragona s’hi troben tot un seguit de fronts oberts: des d’indrets com el barranc de la Boella i el seu mamut, als jaciments neolítics de Cambrils, poblats ibèrics com els de Calafell o Gandesa, i les restes romanes de l’antiga Tàrraco i les vil·les de la demarcació, a més, és clar, de la forta relació de la URV amb l’equip d’excavacions d’Atapuerca, per esmentar només alguns dels projectes de recerca. Així, tot i la gran diversitat d’etapes històriques que s’estudien en el camp arqueològic a casa nostra, i arreu del món, la imatge mitificada de la professió s’associa directament amb les dunes del desert egipci i els expedicionaris vestits de Panama Jack, de colors marró pàl·lid o rovell d’ou.

La rellevància del fenomen egipci en l’imaginari col·lectiu és tan gran que fins i tot es va crear un concepte específic per definir aquells arqueòlegs que es dedicaven a aquest àmbit de la investigació. D’aquí, el nom d’egiptòlegs, sobretot britànics i francesos, però que per a nosaltres sempre s’associa a un nom propi, aventurer i diplomàtic del Baix Camp. Quan es parla d’egiptologia, és clar, ens ve ràpidament a la ment la figura del pioner Eduard Toda i Güell (Reus, 1855 - Poblet, 1941), que l’abril de 1885 va dirigir-se cap a Alexandria a bord del vapor Tanjore per arribar finalment al Caire, ciutat de la qual havia estat nomenat vicecònsol. Des d’allà, el reusenc va participar en expedicions a l’Alt Egipte, on va tenir lloc la descoberta d’una tomba al poblat de Deir-el-Medina (al centre sud del país, a la vall dels Reis).

Tot i que ja és un qualificatiu que tenim interioritzat, no deixa d’evidenciar-nos que la paraula egiptòleg és fruit de l’impacte que tot el que vingui de les excavacions egípcies desperta al món occidental. Perquè, en canvi, no hi ha denominacions especifiques per descriure un arqueòleg que s’interessa per una altra de les civilitzacions històriques: ja siguin sumeris, acadians o assiris, per citar-ne tres. I, de la mateixa manera que més o menys a tothom li sonen farons com Kheops, Akhenaton, Ramsès II o el mateix Tutankamon del qual fèiem referència, no són tan coneguts els noms dels reis mesopotàmics o d’altres períodes de l’antiguitat d’altres indrets del món.

Sigui com sigui, el cert és que l’egiptologia és una de les motivacions que any rere any forneix la indústria històrica i que fa despertar interès pel coneixement d’un passat, que gràcies als investigadors i acadèmics, cada vegada coneixem millor.