L’aprenentatge sempre és un repte. I si parlem d’aprendre llengües, en particular, també. En aquests casos, però, a vegades algú amb bona intenció pronuncia la frase “Bé, és que a tu se’t donen bé les llengües”. Personalment, aquesta afirmació sempre m’ha semblat força incompleta.

Aprendre llengües estrangeres d’adult implica un esforç personal, una voluntat, una constància, que no tothom està disposat a aportar. I si algú sí que s’hi posa i tira endavant, la frase “Bé, és que a tu se’t donen bé les llengües” no és exacta. Potser sí que ens agraden, potser sí que gaudim aprenent-les, però això no vol dir que el vocabulari, la gramàtica o la fonètica, per exemple, hagin estat bufar i fer ampolles. En la majoria de casos hi ha un treball de fons al darrere que potser no es veu, però que ho ha fet possible.

En la mateixa línia van els refranys catalans “Fent i desfent aprèn l’aprenent” o “Ningú neix ensenyat”, o els equivalents en alemany “Übung macht Meister” (la pràctica fa el mestre), que transmeten la idea de la feina intrínseca que es requereix per dominar la matèria.

I això, evidentment, també s’aplica a qualsevol àrea del coneixement. Quan algú aprèn una habilitat nova i encara es troba a la fase de proves i li cal ajuda, no és pas infreqüent que qui doni l’ajuda jutgi l’aprenent, tot dient-li que allò que fa no és tan difícil, que ho hauria d’entendre i fer-ho bé ràpidament. Però l’aprenentatge no sempre és tan ràpid, a vegades cal repetició, a vegades cal modelatge (que algú que ho sap fer t’ho ensenyi fil per randa), a vegades cal temps i paciència.

Els bons mestres coneixen les fases de l’aprenentatge, saben que no poden jutjar un alumne o un aprenent o algú que està practicant, pel simple fet que encara no ho domina. En aquesta línia, fa unes setmanes escrivíem que creure que pots arribar a entendre una qüestió és el punt més important per seguir intentant-ho. Encara que algú tingui motivació i ganes de saber quelcom, de superar un curs, de tenir unes habilitats, primer hauria de creure realment que ho podrà assolir. En aquest sentit, sempre m’agrada recordar l’estudi que es va dur a terme en l’àmbit educatiu:

En dues classes, on hi havia tant nois com noies amb perfils similars, es van presentar unes activitats idèntiques. A la classe 1 es va dir que eren activitats de matemàtiques, geometria; i a la classe 2 es va dir que eren de dibuix. Quan van analitzar els resultats de les proves, quina va ser la sorpresa? A la classe 1, qui havia fet més tasques i amb millors resultats havien estat els nois. A la classe 2, les que havien fet més quantitat de tasques i qualitativament millor havien estat les noies. Si en totes dues classes hi havia nois i noies, eren les mateixes activitats i el perfil de l’alumnat era el similar. L’única variable que canviava era com es presentava la tasca: si de matemàtiques o de dibuix. Així, els estereotips de gènere devien començar a activar-se, i van fer que la sensació de poder o no poder fer unes activitats influís directament en el resultat.

En aquest punt, sabent, doncs, els efectes que poden tenir les creences personals o estereotipades en els aprenentatges o en la resolució de problemes, la tasca de donar confiança i d’acompanyament per part del mestre és clau; així com la feina personal com a aprenent de poder superar aquests impediments.

Finalment, només cal precisar que, perquè hi hagi aprenentatge, la feina l’ha de fer l’alumne. Un mestre no pot fer-ho per ell, ja que el treball és propi, la pràctica, el fer, el mètode.

Ara estem immersos en plena tardor, enmig de setmanes de feina, en un nou curs, que ens permet seguir aprenent, tant en l’àmbit acadèmic com en el social o cultural. El dia a dia és, també, un mestre. I, per a qui gaudeix aprenent, els llibres, les converses, les classes... són bones fonts d’on beure per apagar la set de coneixement i d’experiències. Que segueixin obertes les nostres fonts.