Quan va començar la premsa en català? Qui en van ser els primers periodistes? Podem dir que la premsa ha contribuït també al desenvolupament del país a nivell sociocultural i lingüístic? Endinsem-nos en algunes capçaleres i alguns dels noms propis:

El segle XIX és l’auge del periodisme a casa nostra. Si bé el Diario de Barcelona, on escrivia Joan Maragall, o El Telégrafo eren escrits en castellà, ja el 1879 apareix la primera mostra de periodisme en català, amb el diari anomenat, precisament, Diari Català. El fundà Valentí Almirall i durà poc més de dos anys, entre els quals va ser suspès fins en tres ocasions, per un organisme censor de la Restauració espanyola.

Al tombant de segle XIX al XX va aparèixer l’eminent La Veu de Catalunya (1899). Dirigit per qui serà el futur president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba. Dins de l’equip hi havia el crític d’art Raimon Casellas i l’ideòleg Eugeni d’Ors. D’Ors va crear les glosses, que va publicar, sota el pseudònim de Xènius, durant gairebé setze anys, a partir del 1906, i a través del qual explicava la seva idea de la Catalunya noucentista.

Els diaris es multiplicaven, hi trobem, també, i només per citar-ne alguns, El Poble Català, La Publicitat o La Vanguardia, i els humorístics La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, Cu-cut, Papitu o l’estimada publicació infantil El Patufet.

Generacions de joves catalans van aprendre a llegir i escriure en català gràcies a El Patufet, ja que era de les poques mostres infantils de llengua escrita en català de què podien disposar.

Des d’aquella primera remesa de premsa pròpia, com havia estat el diari barceloní El Vapor, que ja l’any 1833 havia publicat el conegut poema La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, havíem passat per la Renaixença, el Realisme i Naturalisme, el Modernisme i ens trobàvem immersos en el Noucentisme i la Mancomunitat. Tot transportat al món de la premsa, els diaris i revistes de l’època. I després s’hi sumaren les publicacions més dissidents (per exemple La Lucha o Feminal) o les d’avantguarda (per exemple Justicia Social, Un Enemic del Poble, amb la participació de Salvat-Papasseit).

Al País Valencià trobem com el poeta prototípic de la Renaixença valenciana, Teodor Llorente, és el redactor en cap del diari La Opinión, que pocs anys després passa a anomenar-se Las Provincias. També hi veiem Lo Rat Penat. Calendari Llemosí, vinculat a Constantí Llombart, i de tendència progressista. A més d’altres publicacions falleres.

A les illes Balears, el periodisme tenia un signe més costumista, amb el diari La Almudaina, iniciat per Lluís Oliver i continuat pel seu fill, Miquel dels Sants Oliver.

Així les coses, arribem al periodisme dels anys vint i trenta. El periodisme català d’aquells anys era modern i intel·lectual i va donar noms destacats, entre els quals hi trobem Eugeni Xammar, Joan Crexells, Gaziel o Josep Pla. Tots quatre van tenir l’experiència del periodisme internacional, van viure de prop la Primera Guerra Mundial, escrivien en llengua catalana (encara que alguns diaris sortien en castellà). Era un periodisme d’informació i d’interpretació immediata [en un proper article n’exposarem més detalls].

Durant la Guerra Civil destaca la publicació La Humanitat. I en aquell context, la situació dels periodistes compromesos va ser crítica: exili o condemna. És el cas del polític i periodista Antoni Rovira i Virgili, que escriví els Quinze articles, sobre la Guerra Civil, que li van valdre el Premi de periodisme Valentí Almirall, el 1937. S’exilià a Perpinyà i no va poder tornar a Catalunya. El segon cas va ser el de l’intel·lectual Carles Rahola i Llorens.

Sota el franquisme es publicava el setmanari Destino, en castellà, on va col·laborar Josep Pla en el seu retir empordanès. Per la seva banda, al País Valencià, Joan Fuster elaborava els seus extraordinaris assajos i el seu periodisme d’idees, relacionat amb el fet valencià i amb la consciència pancatalana. Escrigué, entre d’altres, a Las Provincias, després a Levante, a Serra d’Or i estigué vinculat a El Temps.

Amb tota aquesta història, i també des del 1975 a l’actualitat, veiem com es van multiplicant els mitjans en català, que han contribuït a explicar els fets des d’un punt de vista propi, amb un marc referencial comú i, també, a la normalització lingüística de la societat.