Com dèiem la setmana passada, el periodisme als territoris de parla catalana va sorgir amb força entre el s. XIX i el XX. Els inicis del Diario de Barcelona i el Diari Català, la cèlebre La Veu de Catalunya, La Vanguardia i La Publicitat, els humorístics La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa i el Cu-cut. La Humanitat, apareguda durant la República, i així, i només per citar-ne alguns, arribem a un segle XXI amb una actualitat plena de referents periodístics, tan generalistes com especialitzats, fins a la immensa i ingent tasca de la premsa comarcal.

Situem-nos ara a la primera meitat del segle XX. De Xammar i de Crexells en parlarem la setmana que ve, i avui ho farem de Miquel dels Sants Oliver i de Gaziel. Quin rol van tenir exactament en el  periodisme propi?

Comencem per Oliver (1864-1920), un mallorquí nascut a Campanet i fill de Lluís Oliver, un dels noms que havia treballat per un periodisme modern a les illes Balears a través del diari que fundà, La Almudaina. Miquel dels Sants Oliver va anar a estudiar a Barcelona, però al retornar a l’illa fundà també un diari i dirigí el que havia creat el seu pare. El 1904 va decidir instal·lar-se a Barcelona, conreà la poesia i la narrativa, de fet és curiós que va escriure un poema que imitava les cròniques catalanes medievals (Llegenda de Jaume el Navegant, 1904). Les primeres poesies que escriu es troben entre la Renaixença i el Modernisme, però ja al segle XX, amb les noves estètiques, incorpora el neoclassicisme. La seva obra narrativa s’enfoca en el costumisme mallorquí, tot reivindicant que sigui una societat més moderna (per exemple La ciutat de Mallorques, 1906).

A Barcelona, aquells anys, Oliver va ser, també, redactor i després director del Diario de Barcelona. Posteriorment va canviar a La Vanguardia, d’on també seria director, i seria ell qui incorporaria la signatura d’un jove Agustí Calvet al seu planter.

Anem ara, doncs, a Gaziel, que és el pseudònim que va utilitzar Agustí Calvet (1887-1964) per a les seves publicacions. Nascut a Sant Feliu de Guíxols. Gaziel va començar com a redactor a l’eminent La Veu de Catalunya, el 1910. Paral·lelament, va treballar a l’Institut d’Estudis Catalans, mentre escrivia la seva tesis doctoral, sobre Anselm Turmeda.

El 1914 s’instal·là a París, com a estudiant, i allí l’enxampa l’inici de la Primera Guerra Mundial. Viu l’esdeveniment en directe i en pren notes. I quan torna a Barcelona, Miquel dels Sants Oliver, director de La Vanguardia, en publica les cròniques amb el títol Diari d’un estudiant a París. Aquelles peces tingueren molta repercussió i li van aportar un públic fidel. El diari abraça el període entre la declaració de guerra entre Alemanya i Rússia fins a l’evacuació de París pel Govern de la República. En destaca la prosa narrativa vivaç, el relat de la vida quotidiana d’uns estudiants a París enmig de l’esclat de la guerra, i, per tant, del palpitar, la incertesa i els canvis en la gent i en la ciutat. Així, veient la bona acollida de les peces, Oliver li va oferir a Calvet la corresponsalia de La Vanguardia a París, des d’on va seguir informant de la Gran Guerra.

Un cop acabat el conflicte bèl·lic, torna a Barcelona, i allí Oliver el prepara perquè el substitueixi al capdavant del rotatiu. És així com Gaziel passarà a ser director del diari entre el 1920 i 1936. I què va establir durant aquests anys? Doncs una renovació general en l’empresa: sobretot promoure la participació de noms autòctons, però també redistribuir les seccions del diari, augmentar-ne les pàgines i el tiratge, així com renovar la maquinària. Ja aquells anys Gaziel tenia en ment que el rotatiu tingués una versió en català, però aquesta idea va quedar estroncada amb l’esclat de la Guerra Civil. El periodista va haver d’exiliar-se a París i després a Brussel·les, però allà, la invasió alemanya el va obligar a retornar. El franquisme el va processar i li va impedir seguir treballant de periodista a Catalunya, així que va marxar a Madrid a fer de gerent de l’editorial Plus Ultra.

Va continuar escrivint llibres en català, encara que en aquell moment no podia publicar-los. En destaca Tots els camins duen a Roma (1958), que són les seves memòries. L’escriptor va tornar a Barcelona els darrers anys de la seva vida.

Vides de casualitats i cròniques exteriors, direccions i renovacions de rotatius. Unes peces més dins la història del periodisme català.