Continuem una setmana més amb l’apassionant viatge del periodisme a casa nostra. Aquesta ruta per les nostres lletres, que va més enllà de la literatura, i que ens aporta també la informació i la interpretació dels esdeveniments a través de la premsa de l’època. 

Així, grans fets com la Primera Guerra Mundial, la Guerra Civil o l’ascens nacionalsocialista a Alemanya van ser reportats per diversos periodistes i escriptors que ens apropaven la realitat, pròpia o internacional, al nostre dia a dia.

Alguns d’ells es van especialitzar en les corresponsalies, d’altres en la vida quotidiana, des d’una perspectiva crítica. Sigui com sigui, noms com Eugeni Xammar, Joan Crexells, Miquel dels Sants Oliver, Agustí Calvet (Gaziel) o Josep Pla estan lligats a la història del periodisme a casa nostra. Persones amb visions i ideologies diverses que configuren una part del panorama periodístic propi. En aquest article parlarem de Xammar, Crexells i Pla (Oliver i Gaziel van ser els protagonistes de la setmana passada).

Eugeni Xammar (1888-1973) és potser un dels periodistes oblidats. D’àmplia trajectòria europea, va ser corresponsal a Londres i París. Des d’allà envià cròniques de la Gran Guerra per a El Día Gráfico i La Publicidad. Després s’instal·là a Berlín, durant la República de Weimar, com a corresponsal de La Veu de Catalunya. És on va tenir la seva estada més llarga i des d’on va informar de l’ascens polític del partit nacionalsocialista. Precisament allí va coincidir amb Josep Pla, que també hi feia de corresponsal per a La Publicitat.

Va ser diplomàtic de carrera i poliglot, va viure bàsicament fora de Catalunya, en una sèrie d’exilis voluntaris i involuntaris, entrellaçats. Els exilis del seu país eren físics, però no mentals. Va ser una de les veus més crítiques contra el règim franquista.

Fa uns anys al Palau Robert de Barcelona hi havia una exposició dedicada a Xammar. Una exposició necessària, que tornava a posar en relleu aquest periodista referent.

Joan Crexells (1896-1926), per la seva banda, va ser filòsof i humanista, tot i que la seva obra és majoritàriament periodística. La seva tasca la va desenvolupar sobretot a La Publicitat, especialitzant-se en política i economia. Va ser un dels “homenots” de Josep Pla, i un dels primers autors moderns que utilitzà el concepte de Països Catalans.

Finalment, parlem de Josep Pla (Palafrugell, 1897-1981). La seva tasca d’escriptor va comprendre més de seixanta anys, uns quaranta volums amb “una mitjana de sis-centes pàgines”. En primer lloc, tenim el Pla periodista: de La Publicitat (durant els anys vint va recórrer Europa com a corresponsal a París, Londres, Berlín i Estocolm), de La Veu de Catalunya (des de Madrid informava de política parlamentària), va ser breument director de La Vanguardia, el 1939, fins que es va retirar a Llofriu, des d’on escrivia per a Destino. Hi va escriure fins al 1975.

En segon lloc, Pla estava especialitzat en dietaris i memòries. D’ell es coneix sobretot El quadern gris (1966), que de fet és el primer volum de la seva obra completa. Pla escrivia tenint com a referents Montaigne, el duc de Saint Simon, el baró de Maldà, Daniel Defoe o Laurence Sterne. En tercer lloc, trobem el Pla biògraf, amb els famosos Homenots, petites biografies. En quart lloc, Pla, aprofitant els seus viatges, escriví, precisament, llibres de viatges de París i França, de les Illes, la Catalunya Vella, etc. I, finalment, algunes obres de narrativa que es basen, sobretot, en l’observació crítica de la realitat.

En aquest cicle de tres articles dedicats al periodisme català dels segles XIX i XX, hem vist com la seva història ha anat lligada a la del país. Des dels inicis, amb el diari portaveu de la burgesia, Diario de Barcelona; passant pel primer diari en català, Diari Català de Valentí Almirall, a qui seguiran La Renaixensa i, sobretot, La Veu de Catalunya, amb Prat de la Riba, Casellas i Ors. Passem a Oliver i Gaziel a La Vanguardia, Xammar i Crexells, les repressions envers Rovira i Virgili i Rahola. El panorama erm de Destino i Pla, la intel·lectualitat de Joan Fuster. Finalment, a partir del 1975 i en l’actualitat la premsa ha jugat un important paper en el redreçament sociopolític i lingüístic.