Totes les universitats són iguals? És una pregunta més aviat complexa, sobretot si parlem d’institucions acadèmiques d’arreu d’Europa. I per respondre-la cal conèixer-ne unes quantes per poder comparar-les.

Així, efectivament, de models universitaris n’hi ha de diversos. La gestió, la transmissió del coneixement, les classes, la recerca, els diversos aspectes de la vida estudiantil, professional i investigadora compten amb matisos particulars segons la institució o el país. He tingut la sort de formar-me en nou universitats de quatre països europeus, i, per tant, de conèixer estils acadèmics ben diferents, de cadascun dels quals podem extreure algunes conclusions interessants. I, a més, de cada lloc m’he emportat un reguitzell d’experiències i d’anècdotes particulars. Voldria donar-ne quatre pinzellades en una sèrie d’articles.

Comencem per Itàlia. En el cas de la Universitat de Bolonya, de llarga trajectòria, les classes impartides dins de palaus medievals i renaixentistes de la ciutat de l’Emília Romanya beuen de grans noms, de Copèrnic i Petrarca, i més recentment de Pasolini i Umberto Eco. La universitat està orgullosa d’ostentar el títol de ser la primera que es va crear a Europa, el 1088, amb unes classes inicials on es comptaven estudis en teologia o en dret, en seus que anirien canviant, des d’una església a escampar-se per palaus de la ciutat.

Des del primer dia que vaig arribar a Bolonya vaig adonar-me que aquella era una ciutat universitària amb totes les lletres: els estudiants inundaven els carrers i les places durant tot l’any. Era la ciutat italiana a la qual tothom volia anar a estudiar i tota la població estava, en major o menor mesura, vinculada al motor de les facultats.

La integració del món universitari en el dia a dia de la vida urbana estava ben encaixada, dins la ciutat històrica, circulàvem entre porxos i places empedrades els centenars d’estudiants, entrant i sortint dels palaus, assistint a classes, treballant a la biblioteca o participant en les diverses visites guiades i culturals.

L’interior de la meva facultat era un laberint de passadissos que em portaven d’una estança a un pati, a unes escales amagades que pujant i baixant arribaven a una altra part de l’edifici... El més curiós, des del punt de vista organitzatiu, és que no es podia saber mai quants alumnes hi havia per aula, ja que les matrícules funcionaven diferent de les d’aquí.

Així, com a conseqüència —i a mode d’anècdota—, quan hi havia classes amb molta més demanda que aforament, a vegades hi havia alguns alumnes asseguts a terra, recolzats a la paret. Per sort, no va ser mai el meu cas. Recordo classes fascinants de cultura i literatura italiana, alemanya i anglesa, literatura trobadoresca, comparada...

Després d’Itàlia, anirem ara a la capital francesa, a la Universitat  Sorbonne París IV, que és, de totes, segurament la universitat més icònica del vell continent, la que sintetitza als seus passadissos el llegat reivindicatiu del Maig del 68 del “prohibit prohibir”, de “la imaginació al poder” i del “sigueu realistes, demaneu l’impossible”. Es tracta d’una marca internacional però plenament francesa que gestiona al mateix temps
les expectatives de l’estudiantat, el fet de ser un indret d’interès turístic i, és clar, la capacitat per situar-se en posicions destacades dels rànquings mundials.

D’aquesta experiència m’emporto molts continguts i aprenentatges acadèmics, de literatura i llengües, de cultures i traduccions; de gestió i organització; així com d’haver fet classes en llocs tan inversemblants com un cinema. Sí, la manca d’aules és un fet en moltes institucions universitàries, i la Sorbonne no en seria l’excepció. La multitud d’assignatures i opcions multiplica la necessitat d’espais, llavors cal trobar noves aules. Així és com assistir a meravelloses classes de literatura francoalemanya en un cinema és una experiència que es recorda sempre.

La setmana vinent continuem el viatge amb les universitats alemanyes.