Uns mesos enrere, Siurana va obrir un debat interessant al voltant dels models turístics que va sorprendre més d’un. El fet és que es va conèixer la notícia que l’associació Los Pueblos Más Bonitos de España havia ofert al nucli de Cornudella entrar a formar part de la seva llista de destinacions predilectes, un rànquing a mode de prescriptor que teòricament afavoreix la difusió dels municipis que en formen part i, en conseqüència, fomenta un augment de visitants entre aquells que segueixen les seves recomanacions. 

Poblacions valencianes com Morella i Vilafamés, i mallorquines com Alcúdia o Pollença, formen part d’aquesta iniciativa que segueix les passes franceses de “Les plus beaux villages de France”, i que també ha tingut rèpliques territorialitzades en altres estats com Itàlia, Bèlgica, Suïssa o Alemanya. De Catalunya, només l’aranesa Bagergue, i recentment Beget —al terme de Camprodon— estan actualment adherides a la desigual llista de 105 poblacions de l’associació, que des del 2011 cada any amplia els seus membres segons unes bases establertes prèviament i uns requisits de nombre d’habitants i d’uns barems urbanístics, arquitectònics, comunicatius i de distribució de serveis. 

Més enllà del major o menor impacte turístic que la denominació ofereixi realment a les poblacions que s’hi sumen, el cert és que la decisió del nucli del Priorat de no afegir-se al llistat ha generat nombroses reaccions a través de les xarxes socials i els mitjans de comunicació, la majoria dels quals aplaudint la decisió de l’alcalde, tot argumentant que cal evitar una possible massificació turística de l’espai. D’alguna manera, i salvant totes les distàncies, m’ha recordat les declaracions d’alguns restaurants que, per prudència, prefereixen no fer el pas al món de les estrelles Michelin, conscients que l’obtenció d’un guardó com aquest els obligaria a transformar l’establiment, el servei o els plats, i deixarien de ser allò que volen ser i del qual ja estan satisfets i orgullosos. 

Sigui com sigui, el cert és que cada població té un context diferent: mentre uns municipis —com el de l’exemple— aposten per evitar un hipotètic augment desmesurat de visitants, altres pobles o ciutats intenten des de fa anys ser presents dins del mapa turístic a partir de promoure fires temàtiques o renovant els seus atractius patrimonials; o encara uns altres, aposten per desestacionalitzar els seus visitants, fins ara concentrats només durant un període molt específic, i que voldrien tenir al llarg de tot l’any. La qüestió és que no hi ha fórmules màgiques ni un patró positiu o negatiu per se. Per a tots ells la clau és, en primer lloc, saber què els convé més; en segon lloc, gestionar de la millor manera la situació actual i, finalment, tenir la capacitat per dirigir el model turístic cap a allà on desitjarien ser, preveient les possibles dificultats i apostant per les oportunitats.

Passar de l’àmbit teòric al pràctic no és senzill. Els estralls econòmics de la pandèmia i del context internacional han remogut fortament el sector turístic —i l’hoteler i el de la restauració— aquests darrers tres anys. Si ha estat un bon moment per a la innovació, el canvi, i per repensar certes pràctiques, també és veritat que les urgències per recuperar els mesos perduts poden haver dificultat una mirada a mitjà i llarg termini. Quin és el model que desitgem? Cap a on ens hem de dirigir? Quin és el perfil de turistes que volem? Podem quantificar-lo? Tenim les eines adequades per gestionar-ho?

A pocs mesos de les properes eleccions municipals i tenint al davant quatre anys del proper mandat, pot ser una bona ocasió perquè cada ajuntament pensi, valori, reafirmi o modifiqui el seu plantejament turístic, amb la mirada posada en allò que es voldria en un futur proper, sense deixar de ser conscient d’allò que es té a dia d’avui i d’allò que es tenia fa deu, vint o trenta anys endarrere. 

Quin és el nostre model?