Què cantàvem fa dos, tres o quatre segles? Quines obres de teatre vèiem? Fa dues setmanes vam fer un viatge a l’Edat Mitjana entre cançons, èpica, fabliaux i teatre. Vam parlar d’aquesta literatura popular i vam avançar que aviat sabríem com va continuar tot plegat. Doncs bé, als segles XVI, XVII i XVIII hi trobem romanços i goigs, nadales, corrandes i cançons de pandero, cançons de bandolers i lladres de camí ral (el que es diu literatura de canya i cordill), així com col·loquis i més teatre.

Els romanços que ens han arribat avui en dia van ser recollits per tradició oral pels filòlegs Marià Aguiló i Manuel Milà i Fontanals. En el romancer català hi conflueixen tres elements: el francès i provençal, el castellà i l’autòcton. Tothom coneix la cançó d’Els tres tambors, l’himne Els segadors, la cançó de l’hereu Riera o la d’A la vora de la mar n’hi ha una donzella, oi?

Quant als goigs, són cançons religioses d’un gènere poètic semipopular, que han arribat gairebé sempre anònims, però que també han estat conreats per poetes professionals, com Verdaguer, Maragall o Guerau de Liost, ja als segles XIX i XX. Pel que fa a les nadales, moltes s’han perdut de la tradició oral, però n’hi ha que es conserven al Cançoneret Rovirola; i les posteriors sí que han estat recopilades en nombrosos manuscrits. Les corrandes i cançons de pandero són similars a les jotes aragoneses; i les cançons de bandolers i lladres de camí ral narren la vida i els fets dels bandolers. 

Finalment, en el teatre, els gèneres més habituals són els entremesos i els sainets. Quina finalitat tenen? Divertir. Per això utilitzen un llenguatge col·loquial, viu i directe. Aquí hi trobem Los amors de Melissendra i La infanta Tellina i el rei Matarot.

I al segle XIX, com van influir els canvis socioeconòmics en la literatura popular? Doncs la impremta i la Revolució Industrial hi van tenir efecte. Pel que fa a la cançó i la dansa sorgiren les havaneres i les sardanes. Quant al teatre, es van popularitzar els sainets a València (Eduard Escalante, Bernat i Baldoví), els entremesos  a  les Illes, i, a Catalunya, a més del teatre popular, també apareix el circuit català de culte. Però, a més, aquest nou segle porta dos nous gèneres: la premsa satírica popular (L’Esquella de la Torratxa) i la novel·la de fulletó.

I com ens han arribat totes aquestes cançons i obres avui en dia, si eren bàsicament cantades? Doncs sobretot gràcies al Romanticisme i la Renaixença, al s. XIX, quan es va posar en valor la valoració i l’estudi de la literatura popular. 

A casa nostra, una sèrie de recopiladors van elaborar reculls que ens permeten avui en dia tenir present i catalogada la literatura popular. Entre ells hi ha, per exemple, Francesc Maspons, un dels primers a estudiar la rondallística catalana, amb la seva sèrie Lo rondallaire; també tenim Manuel Milà i Fontanals, Jacint Verdaguer o Joan Amades. A Mallorca destaca Antoni Maria Alcover, amb el seu Aplec de rondaies mallorquines, que consta de vint-i-quatre volums. Una obra comparable a la dels germans Grimm a Alemanya! Al País Valencià tenim, entre d’altres, Francesc Martínez, amb el Llegendari valencià i Còses de la meua terra (la Marina).

Ja al segle XX, cal subratllar els reculls de cançons com Cançoner popular, d’Aureli Capmany, o Folklore de Catalunya. Cançoner, de Joan Amades. A la Catalunya Nord hi tenim el Cançoner català de Rosselló i de Cerdanya, de Rafel Ginard, o el Cançoner musical de Mallorca, de Josep Massot. 

En conclusió, als segles XVI-XVIII els esdeveniments històrics i polítics van dificultar la literatura culta, i va anar en auge la popular. Hi havia gèneres propis com els goigs, les nadales o els col·loquis, i gèneres que han travessat fronteres, com les jotes, les cançons de pandero o els fabliaux. Hi va haver força teatre, en especial el religiós. I ja al segle XIX, arriben els efectes de la Revolució Industrial i la difusió de la impremta: apareixen reculls de cançons i romanços i sorgeixen dos nous gèneres, la novel·la de fulletó i la premsa popular satírica.