Us heu preguntat mai, com és que en general com a societat ens agrada tant disfressar-nos, posar-nos màscares o vestir-nos amb robes especials, sortir al carrer i també desfilar o comentar amb els amics les altres disfresses i fer-nos fotos? Bé, potser precisament és per tot això, l’alegria, canviar la quotidianitat i voler mostrar-se d’una manera que socialment no seria mai l’habitual. Ningú aniria vestit de superheroi pel carrer, ni vestit de cavaller medieval a la feina. 

Tradicionalment, sobretot a l’Edat Mitjana, el Carnaval permetia al poble tergiversar l’ordre jeràrquic existent i podia nomenar un rei burleta per un dia, on a tothom era permès d’actuar festivament i riure’s del seu senyor. El Carnestoltes ha arribat fins als nostres dies amb alguns canvis i evolucions, ara veiem disfresses elaboradíssimes i coreografies a ritme dels hits de l’estiu. 

Qui no s’ha disfressat mai de petit a l’escola? Amb el punxó i la pelfa retallàvem el que esdevindria la disfressa, amb boles, cel·lofanes i cartolines creàvem disfresses de sol, de ninot de neu, de granota o de mag. Ens passejàvem pel pati, tots els grups-classe en ordre uns darrere dels altres, i exhibíem les nostres creacions, orgullosos, amb una música animada de fons. Els pares, avis i familiars ens observaven, satisfets, des del voltant. Bé, aquest record és només per dir que des de ben petits que col·leccionem festes de Carnaval com una de les festes més creatives, lúdiques i simpàtiques de l’any, equiparable al dia de l’aniversari —quan som petits—, al dia que estrenem l’obra de teatre de l’escola, o potser també s’assembla a quan jugàvem a disfressar-nos i a pintar-nos amb els amics, cosins o veïns. 

I torno a l’escola. Cada any la nostra comparsa sortia a la rua de Carnaval, un parell de mesos abans ens reuníem un bon nombre de persones, sobretot de mares i fills, al menjador del col·legi. Des que sortíem de classe a les cinc fins a quarts de vuit ens quedàvem alguna tarda a confeccionar manualment els vestits de Carnaval, a aprendre i practicar els passos i a fer petar la xerrada i jugar amb els companys. Animadores i jugadors de futbol americà, indis i índies... tot s’hi val. De més grans, vam passar a una altra comparsa, vestits de fantasia del Mediterrani, disfresses de cromatisme roig i barrets de plomes, etc. Fins que arriba un moment en què es comencen a trobar els avantatges de viure i veure la rua també des de fora, com a espectador.

Fa anys, quan vivia a Itàlia, a Bolonya, amb uns amics vam agafar un tren ben aviat al matí i al cap de dues hores ens vam plantar a Venècia. Era Carnaval i ens trobàvem en una de les capitals carnavalesques de més tradició. Vam comprar-nos les típiques i bufones màscares venecianes i tot passejant-nos per la ciutat anàvem saludant els diversos i elegants figurants vestits d’època que feien ambient i deixaven fotografiar-se tot cofois. Els visitants i els venecians s’entrellaçaven entre góndoles i canals, la música dels carrers, els palaus de la plaça Sant Marco lluïen com a escenari per on desfilaven les disfresses i recuperaven la seva esplendor de sales majestuoses i vestits engalanats. 

Sembla que un Carnaval d’aquesta manera només pugui celebrar-se en una ciutat com Venècia. Arcs, carrers estrets i places històriques envoltades d’embarcadors, juntament amb la remor d’aigua de fons, són els ingredients essencials per deixar-se transportar per la història i fer un viatge al passat. Fins i tot s’organitzaven concerts de música clàssica o balls de disfresses en sales d’alguns palaus, o àpats especials en alguns altres. Això sí, tot també a un preu particular i reservat només per a aquesta festa.

I entre records de rues i disfresses i passeigs per Venècia, cal no oblidar que a vegades el més preuat i el més emotiu és el que tenim ben a la vora, les celebracions festives de cada vila i ciutat, que any rere any s’organitzen arreu. Enguany podem tornar a sortir al carrer i gaudir de la festa, i l’any que ve, més!