Un altre any tornem a trobar-nos amb la Setmana Santa, que balla entre dates i que porta associada la figura de la dona de les set cames, el Diumenge de Rams, i tot el seguit de processons fins a arribar al dia més esperat pels petits, el dia en què els padrins regalen mones guarnides, dolces i eixerides als seus fillols.

Quan érem més menuts anàvem a menjar la mona a St. Josep, també a l’Espluga, al lloc conegut com la Santíssima Trinitat. També a Sarral, a Sta. Coloma, a Rojals, a Vilaverd o a Solivella, per citar només alguns noms, segur que tothom sap els llocs més emblemàtics o de més tradició on padrins, fillols, pares, mares i cosins es troben per Pasqua. 

Tothom en coneix el procés, abans es preparen entrepans, es compren olives i patates, també s’elaboren amanides que es guarden a les carmanyoles, aigua i sucs, o begudes refrescants, tot empaquetat i ben posat, tot a punt per al dinar al camp. Ja sigui caminant xino-xano, ja sigui uns minuts de cotxe i tota la família es reuneix vora una ermita o un paratge natural especial. Sovint hi ha taules de fusta preparades, d’altres vegades traiem del cotxe les taules plegables que amb bon criteri hem preparat, cadires, tovallons, gots. Qui volia entrepans de formatge? El de truita per a qui és? I mentre transcorre la jornada arribem al torn de les postres. Avui tots sabem què hi haurà. Apareixen damunt de la taula, embolicades amb cartrons per guardar-ne la forma, per conservar les figuretes i les llepolies ben bé. Descobrim les mones a poc a poc, n’hi ha que porten figuretes-ninos i n’hi ha amb figuretes de xocolata. Potser tenim grans i formosos ous de xocolata vistosament decorats. Ens les han regalat els padrins, que sempre trien amb cura. Quan és qüestió de la mona o de l’ou de xocolata, pot ser sorpresa o pot ser que ens diguin que els acompanyem a triar-ne una o un al nostre gust. Personalment, a casa nostra deixem que sigui sorpresa, i ens fa una especial il·lusió que sigui així. Sigui com sigui, ens ho repartirem entre tots, perquè tothom en pugui gaudir. Tot això, és clar, després de les fotos. 

Posarem el trípode a una distància prudent, perquè tothom hi càpiga, buscarem el rellotge a la càmera, deu segons, llumeta vermella pampalluguejant, tots atents i flaix! Tenim una foto més per recordar el dia d’avui. Ens l’enviarem ràpidament en els grups de missatgeria compartits, i, qui sap, potser alguns romàntics en seleccionaran algunes i aniran a imprimir-les, perquè ens agrada veure-les en paper, i perquè passi el que passi, pensem, aquella sempre la tindrem. 

Durant aquests dies de Setmana Santa tenim temps de descansar, potser, de fer alguna escapada, d’anar a visitar un poble. Sempre teníem ganes d’anar-hi, i justament uns dies lliures ens poden haver donat l’oportunitat per passejar-hi. Aquests dies també es poden haver dedicat a actes culturals i literaris. Potser hem assistit a la presentació d’un llibre, a la nostra vila o bé hem agafat el cotxe i ens hem dirigit a la ciutat o poble en concret. Potser hem anat a la presentació d’un llibre que parla d’un artista internacional fill de Montblanc? Si algú se l’ha perduda, cap problema, encara n’hi ha al calendari! Sí, estem parlant de Palau Ferré, un artista de novel·la. I no una qualsevol, sinó escrita de la ploma del vervíbor més enginyós de Catalunya, en Màrius Serra. Així, podem dedicar estones a la lectura de La dona més pintada, com també podem reprendre El pintor que cremava els seus quadres, d’en Francesc Marco-Palau, o llegir als més menuts la Petita Història de Palau Ferré, amb dibuixos de la Pilarín Bayés.

Entre lectures, algú potser també troba temps per a una tarda de cinema, mentre fem la sobretaula. Sovint aquestes dates s’emeten alguns clàssics, qui no recorda haver vist Els deu manaments, o Ben-Hur, o Samsó i Dalila en dies com aquests?

Sigui temps de lectura, de repòs, de viatges, de família, d’actes culturals o de treball, aquests dies poden donar per a molt, així que anem preparant-nos per al Sant Jordi que s’acosta,
que enguany és molt montblanquí, tant en literatura com en festes.