A la presentació de La dona més pintada (Proa, 2023) a l’antic hospital de Santa Magdalena, l’escriptora Tina Vallès, conversant amb l’autor de la novel·la, Màrius Serra, va definir el pintor Maties Palau Ferré (1921-2000) com “el montblanquí més entrevistat”. I és ben cert, ja que l’hemeroteca dels anys seixanta i setanta ens evidencia la quantitat de pàgines que es van arribar a escriure al voltant del nostre artista predilecte: cròniques emotives, reportatges en profunditat i entrevistes plenes d’art i reflexions vitals.

Poc després, en un article a Vilaweb, la mateixa Tina Vallès, que és neta del rellotger Eduardo López, rebatejat com a “Lopas” a la novel·la, interpel·lava simbòlicament el seu avi, explicant-li el context d’una obra que, és clar, com és propi del gènere, barreja realitat i ficció, amb un apartat final ple de notes al peu de pàgina on detalla quins personatges i quins fets del llibre, i també de l’epíleg, són fruit de la Portentosa Imaginació del Novel·lista (PIN): “He posat marcadors blaus a totes les pàgines on surts, avi”, com evidenciava la fotografia plena de pòstits que acompanyava el text. I prossegueix detallant: “saps què?, hi fas de xofer!”.

“No havia llegit mai així, avi”, prosseguia l’escrit, en el qual Tina Vallès desgranava la sensació que sentia al llegir com Màrius Serra retratava, amb descripcions acurades, explorant-ne el context i fent èmfasi en el paisatge, aquella Conca de Barberà que inspirava l’art de Palau Ferré a les dècades centrals de la segona meitat del segle XX, aquells arbres fruiters propers al Pont Vell, aquell cel rogenc dels capvespres d’estiu, aquells gira-sols agegantats que poetitzava Jaume Ferran als seus versos cerverins.

Com el contorn paisatgístic, de roses, gladiols, síndries i raïm, l’escriptor Màrius Serra també ens presenta l’ambient humà que podria pressuposar-se en aquella època a la Vila Ducal, corpresos pel fet de comptar, entre els seus veïns, amb un pintor que obria portades de diaris i revistes. Es tracta d’“un lloc conegut però escrit per algú amb qui no l’he compartit, sobre una gent coneguda però que eren desconeguts per a qui escriu, veient un lloc i un temps tan familiar per a mi convertit en matèria literària”, en paraules de la mateixa neta del fotògraf López.

Pocs dies abans, durant l’acte homònim que va organitzar el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí, Jordi Llavina va precisar que La dona més pintada no és pas la més maquillada, sinó la més representada per l’artista als seus quadres, ja fossin olis primerencs, ceres acolorides o les renovades tintes xineses. “Ella mateixa constitueix, també, el misteri principal d’aquesta excel·lent novel·la, potser la més rodona de Màrius Serra”, tal com referencia Llavina, vinculat durant molts anys al MVR.

Jordi Llavina es pregunta també “¿com se’n surt, l’autor, per articular tot aquest material? Les vicissituds d’un pintor genialoide, que, de tant en tant, se’ns mostra fabulosament ingenu, i que, en els seus millors anys, va ser tot un fenomen mediàtic”. La resposta es troba dins del mateix llibre, en deixar-se endinsar en aquest joc d’enigmes i personatges suposats que proposa l’autor, que van fluint entre les pàgines per facilitar els diferents passatges i explicar a través d’ells algunes de les seves facetes. En això, és clar, el lector que va conèixer personalment l’artista té algunes pistes extres, perquè ja sap que aquest o aquell personatge no van existir per bé que són un bon recurs literari, i que aquest o aquell altre fet realment no van succeir, etc. Però com a bona novel·la, hem d’entendre que Palau Ferré és la inspiració, però que el relat narratiu és de Màrius Serra, que projecta el Camp de Tarragona arreu del país.

Així, enguany, podem estar contents que una novel·la inspirada en Montblanc i la Conca de Barberà com La dona més pintada sigui un dels llibres clau d’aquest Sant Jordi arreu de Catalunya. I, vosaltres, ja l’heu llegit?