A més de partits polítics i institucions públiques, necessitem una societat potent, dinàmica i amb capacitat d’arriscar-se [...] És qüestió de tornar a revitalitzar la societat civil per fer una feina complementària, no de suplència, de les institucions”, remarcava el filòsof Jordi Porta en una entrevista del 2004.

Històric director de la Fundació Jaume Bofill, Jordi Porta i Ribalta (Barcelona, 1936-2003) ho ha estat gairebé tot dins dels espais culturals, acadèmics i de la societat civil del nostre país: l’escoltisme, el Centre Unesco de Catalunya, la Fundació Enciclopèdia Catalana, Patronat Català Pro Europa, síndic de greuges de la Universitat Autònoma de Barcelona i un llarg etcètera. La seva bonhomia, l’afabilitat i la recerca constant del consens a partir dels punts d’entesa, eren uns dels seus trets definidors. Ha estat sempre un goig poder compartir reflexions i projectes amb Jordi Porta al si del Consell Consultiu de Plataforma per la Llengua i al patronat de la Fundació Vincle.

Els primers records personals que tinc de Jordi Porta, a més de les cròniques de premsa i les notícies que se’n derivaven com a personalitat pública, són d’un sopar reduït al Pati Manning de Barcelona, ben a la vora del MACBA, a tocar de la Facultat d’Història de la UB, del juliol del 2008. Al restaurant del carrer Montalegre del Raval barceloní hi érem dues desenes de joves vinculats al teixit associatiu que ens havien convocat per copsar opinions diversos sobre com veiem el paper d’Òmnium Cultural en el nou context que s’obria, després de tots els debats vinculats al nou Estatut, i les manifestacions multitudinàries que van tenir lloc a la capital catalana convocades el febrer del 2006 i el desembre del 2007 en allò que, amb el temps, entendríem que era la prèvia del procés sobiranista que s’iniciaria el 2012.

Tot i que encara faltaven cinc anys per a aquella cristal·lització, ja hi havia una remor de fons dins dels sectors més actius del catalanisme i és en aquest context que nosaltres, amb tot just dinou o vint anys, ens sentíem especialment honorats de tenir una responsabilitat com aquella, i del fet que una institució fundada sota el franquisme pels prohoms de la cultura catalana —Lluís Carulla, Joan B. Cendrós, Fèlix Millet, Joan Vallvé i Pau Riera— s’interessés per donar espais de participació a les noves generacions.

Aviat vam saber que aquella, la d’oferir vincles intergeneracionals per formar els més joves, tot establint sinergies territorials, havia estat un objectiu continu per a diverses personalitats del catalanisme, entre els quals s’hi incloïa. Era el cas, en aquells anys, de l’Opinió Catalana, una associació creada el 1999 que agruparia la intel·lectualitat del catalanisme més nacional. L’Opinió, presidida pel mateix Jordi Porta, organitzaria formalment unes jornades anuals on les generacions més joves poguessin reflexionar conjuntament amb els veterans: a Vic el 2001, a Sant Feliu de Guíxols el 2002 —amb el lehendakari Ibarretxe—, a Reus el 2003, a Lleida el 2004, i així fins al 2009, quan la realitat política del país ja havia tingut unes transformacions interessants.

Precisament l’Opinió Catalana havia estat un dels motors de canvi que —a través d’Òmnium 21, amb el suport de la XOC territorial i l’enginy dels universitaris crescuts al BEI— van impulsar el rejoveniment d’Òmnium Cultural l’any 2002, quan Jordi Porta i tot el seu equip van entrar a dirigir la històrica entitat del carrer Montcada per reubicar-la, aviat, al cor de l’Eixample, en unes instal·lacions modernitzades del carrer Diputació, que oferien la nova imatge, fresca i dinàmica, que l’organització volia oferir.

Així, malauradament, aquest mes de juny ens ha deixat Jordi Porta, home de consens i construir, i la flama del Canigó, aquest Sant Joan, il·luminarà també els seus records.