El pròleg del llibre de memòries de Xavier Polo, que va publicar Proa l’abril del 2005, Manuel Sayrach recorda que l’activista Polo “va tenir tres mestres emblemàtics”: Pere Figuera, Jordi Pujol i Albert Manent. I és per això que aquest mes d’agost ens hem retrobat al Mas de Segimon de l’Aleixar, bressol justament de les tertúlies literàries i culturals que cada any organitza la família Manent a la població del Baix Camp on estiuegen, ja des del temps del poeta noucentista Marià Manent (Barcelona, 1898-1988) i més recentment amb l’escriptor Albert Manent (Premià de Dalt, 1930 - Barcelona, 2014).

Així, en aquell entorn que s’endinsa cap a la serra de la Mussara, que a primers de segle XX va pintar el paisatgista Joaquim Mir, vam compartir reflexions al voltant del moment actual —dels recents acords a la mesa del Congrés de Diputats, i de la possible oficialitat del català a la Unió Europea—, fixant també la mirada enrere en els anys de la represa cultural catalana de la dècada de 1950 i 1960, en els quals el nonagenari Xavier Polo Ribas (Barcelona, 1933) va tenir un paper rellevant en esdeveniments històrics clau com la vaga d’usuaris de tramvies de 1951 —i la del 1954—, l’afer Galinsoga de 1959 que va suposar el relleu de l’aleshores director de La Vanguardia, o els Fets del Palau de la Música de 1960, i les posteriors detencions i consells de guerra per haver cantat a peu dret “El cant de la senyera”, que havia estat vetat a l’Orfeó Català durant un concert per commemorar el centenari del naixement del poeta Joan Maragall.   

A més, Xavier Polo, relacionat amb les comunitats marianes, el grup Mau-Mau, i amb l’Acadèmia de Llengua Catalana, ha tingut sempre també una especial fixació en la catalanització de l’Església: com és el cas de les accions catalanistes desenvolupades durant el Congrés Eucarístic de 1951, amb el desplegament d’una immensa senyera de trenta metres quadrats durant la missa solemne presidida pel nunci Federico Tedeschini a la Diagonal de Barcelona, a l’actual plaça de Pius XII, davant milers de feligresos. 

Un altre exemple, també en l’àmbit de la fe, el trobem en una gèlida matinada del desembre de 1965, quan Xavier Polo va fer via a gran velocitat fins a Roma amb el seu SEAT-1400, amb un portaequipatges ple, amb dues maletes que guardaven els dos mil impresos del “Missatge dels catòlics catalans als pares conciliars” que havien d’arribar al Vaticà abans de mitjanit. I complint els terminis que s’havien marcat, van poder tramitar-los a les onze de la nit i, una vegada enllestida la feina, cap a les tres de la matinada sortien de Roma de retorn a Catalunya. Només l’idealisme del compromís pot explicar tants quilòmetres, hores i esforços per contribuir, en la mesura del possible, a oferir esperança al conjunt de l’imaginari nacional.

La sobretaula del dinar de l’Aleixar va allargar-se tota la tarda, i vam immortalitzar també la trobada a l’era del Mas de Segimon, davant de la característica façana de l’edificació, sota l’ombra refrescant dels plataners. Abans d’acomiadar-nos vaig demanar-li a Xavier Polo que em dediqués el llibre de memòries que havia recopilat una quinzena d’anys enrere i el seu escrit ja és tota una declaració d’intencions: “He lluitat per Catalunya i la seva gent. Lluitar i estimar és el mateix. No només hem de lluitar, hem de guanyar. Amb tot l’afecte”.