Que trobis l’amor de la teva vida no vol dir que l’altra part l’hagi trobat amb tu.

És dur, però és així. No sempre el teu horitzó coincideix o és el mateix que el de l’altra persona.

Avui ha sigut un dia en què podia explicar-te moltes coses que han passat, petites però interessants, perquè en el pensament encara existeix el “nosaltres” i, vulguis o no, i sense fer gran cosa, el pensament va cap a tu.

El vincle segueix existint i forma part d’aquest dolor, i el cervell segueix buscant-te en les petites coses, com una rutina de la memòria, i notes a faltar amb qui compartir la vida.

El dolor no crida, xiuxiueja a l’orella, i aprens que deixar una persona és això: aprendre a viure quan el cor encara busca un lloc segur. És com voler tancar un cercle i no poder.

En el fons, acabes entenent el gran privilegi que he tingut que aquesta dona es creués en la meva vida, i no hi ha un sol dia que no pensi en ella.

I fa mal, i molt, deixar marxar la persona que més has estimat, inclús quan saps que és el correcte que has de fer.