M’ha complagut  la visita del papa Lleó XIV a Catalunya. Les cròniques d’aquests dies s’han desbordat per la infinitat d’elogis cap a la seva persona, tant en el camp social com espiritual, ja que posaven en relleu els seus missatges profunds marcats pels valors evangèlics, centrats en la dignitat de la persona i una connexió especial amb la cultura catalana. Gràcies a aquesta visita amb motiu de la benedicció de la Creu de Jesús a la Sagrada Família s’ha volgut mostrar al món com és la nostra Església.

Un viatge sobretot apostòlic i institucional del papa, perquè a la vegada és el cap visible d’un estat minúscul, com és el Vaticà, i que per això va rebre els honors de cap d’estat. Des d’aquest àmbit, Lleó XIV ha reconegut, hi ha sabut emprar, encara que combinant-lo amb el castellà, la nostra llengua catalana, com a mitjà vehicular de comunicació; ell ha estat qui l’ha fet més visible en aquestes jornades de celebració. Tot i no haver parlat abans el català, per la complexitat i extensió dels discursos, mostrà voluntat i respecte.

Tot això contrastava amb les imatges i experiències −com diria un cronista− de Madrid que sense voler desmerèixer la seva potencialitat de mobilització immensa, responien a un tarannà, i una realitat molt diferent de la nostra.

Una Església nostra que, malgrat les ombres i les mancances, continua sent constructora d’històries personals i de futur, com era el testimoni de Renzo, el nen de 6 anys en la visita del papa a l’església de Sant Agustí, fet que apuntava que el seu testimoni hauria hagut d’haver estat el protagonista del viatge.  O bé dels qui són a la presó de can Brians, i de les realitats testimonials que han d’afrontar els joves que ens aportaren les seves vivències personals, amb una forta càrrega emotiva, a l’estadi Lluís Companys...

En el viatge a les  Illes Canàries, mostrant sempre la dimensió humana, evangèlica i social a favor dels desvalguts, el papa denuncià la política migratòria, reclamant vies més segures i solucions coordinades a Europa. A la vegada posava en relleu les organitzacions eclesials i socials que assistien  a les persones migrants, posant sobretot al centre la dignitat humana.

Amb aquestes accions d’acollida se’ns feien presents les paraules de l’evangeli de Mateu en el capítol 25 versets 35-36: Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m...

Montserrat, per Lleó IV, sempre  ha  estat un referent, ja que en la seva etapa de missioner al Perú va començar com a rector d’una parròquia de Trujillo, intitulada Santa Maria de Montserrat. Un dels moments claus del viatge papal va esdevenir la visita al monestir.

La Sagrada Família tot i que han volgut convertir-la en una obra col·lectiva, cal tenir molt clar que ha estat una obra d’Església, de la comunitat eclesial i del mateix Gaudí, qui s’hi va sentir plenament compromès i identificat. Nomes cal tenir present algunes dels seus pensaments expressions prou coneguts quan deia: Per fer les coses bé és necessari; primer l’amor després la tècnica. La Sagrada Família, no ha estat mai una  obra inacabada sinó, tot el contrari −com deia el papa des de l’àmbit espiritual −una obra en construcció des de la visió apostòlica que transcendeix cap a la persona. La creu que ha culminat l’obra esdevé l’estendard de la caritat i de l’esperança pels afeixugats i els desvalguts de l’evangelista Mateu.