Ritus i celebracions del dia dels difunts al món

El mes de novembre tenim els dies de la celebració de Tot Sants i dels Difunts. Aquestes dues celebracions, de les més arrelades del calendari litúrgic cristià, foren adaptades al calendari religiós de creences procedents de rituals molt anteriors al cristianisme, en especial de civilitzacions diferents i distants entre si —com les del celtes,1 egipcis, maies, asteques i dels grecs i romans—, tots ells fent veneracions als esperits dels seus difunts, fossin familiars o herois.

 

Però a la nostra cultura cristiana, creient que era just i necessari recordar els nostres difunts, el papa Bonifaci IV, a principis del segle VII, inicià el ritus de la celebració adaptant el panteó romà en honor de la Verge Maria i de tots els màrtirs cristians. Més tard, en el marc del Concili de 731, Gregori III va iniciar la construcció de la basílica de Sant Pere, en principi dedicada a tots els sants de l’Església. EI moment definitiu fou quan Lluís el Pietós de França i els bisbes de la Gàl·lia proposaren celebrar el dia 1 de novembre com el de Tots els Sants, que va fer esdevenir amb caràcter oficial el papa Gregori IV i sant Odili, llavors abat de Cluny. Amb aquesta breu explicació veiem la manera com la festa de tots els màrtirs, que se celebrava pels voltants del 13 de maig, va passar a ser la de Tot Sants quan Bonifaci IV va transformar aquell panteó.

 

Anem, doncs, a l’objectiu de l’article, narrant com celebren el dia dels morts altres països i civilitzacions.

 

A l’Amèrica del Sud la influencia hispànica va portar el “día de los muertos” a tot el continent. En especial a Mèxic i a l’Amèrica Central, se celebra massivament el dia dels morts als cementiris amb espectaculars ofrenes i àpats familiars, estenent sobre la verda gespa àmplies i acolorides estovalles plenes de viandes. A Mèxic encara més, festegen interessants rituals d’origen asteca amb focs artificials aquella nit.

L’Església ortodoxa, sobretot a Rússia, Grècia i l’Europa de l’Est, celebren Tots Sants més o menys com els catòlics el diumenge després de la Pentecosta. A l’Àsia són molts els ritus que hi ha per al culte als morts, però no tots s’escauen al novembre. A la Xina, per exemple, té lloc el Ching Ming, una festa dedicada als difunts en què es fan ofrenes i es crema encens. Aquell dia el fan coincidir amb l’arribada de la primavera.

Al Japó, durant l’estiu, se celebra l’Obon, durant el qual es fan cerimònies en honor dels morts, especialment dels més recents, i sempre a les víctimes d’Hiroshima i Nagasaki, i a través de qual creuen que els seus esperits tornen a les cases i als temples.

Aquesta pràctica és també molt popular a gran part del sud-est asiàtic amb el costum d’encendre espelmes i fanalets de llum i deixar-los anar riu avall, així com clavar-los als llacs i platges. Igual a l’Índia, fent flotar els fanalets de coloraines riu Ganges avall.

  Una de les festes als difunts més espectaculars és al Japó amb la Daimonji-okuribi, durant la qual s’encenen grans fogueres als voltants de Tòquio. Aquesta visió dona als ulls dels fidels i turistes una visió impressionant (una cosa així com la Setmana Santa a Andalusia). 

A Cambodja celebren el Pchon Ben i a Laos el Ho Khao Padap Dine, de semblant forma.


Als monts nevats del Nepal se celebra el Sa-paru amb una massiva participació de fidels. La gent surt al carrer amb una figura feta de bambú engalanada amb cintes de sedes que simbolitza el familiar mort, al qual fan una gran cercavila amb danses tradicionals i disfresses de tota mena acompanyades de músics tocant els instruments propi de la zona. 

 

A l’Àfrica és on probablement tingui més força la relació entre els vius i els morts, ja que creuen que aquestes accions que fan els vius tenen efectes sobre els esperits. El més interessant de la cerimònia són les mascarades que identifiquen l’arribada dels esperits a la comunitat. Cal destacar també els cultes que es fan a Benín i Nigèria, celebrades al juny i novembre respectivament.

 

Als EUA se celebra el Halloween, que ha quedat allunyat del seu origen a l’adquirir un clar ambient carnavalesc. Aquella nit els nens que es dediquen a demanar dolços per les cases. El fet de disfressar-se i demanar dolços prové del fet que els anglicans d’Anglaterra s’ocultaven amb màscares per exigir cervesa i pastissos als catòlics.

 

Trobem, doncs, que moltes societats actuals celebren el Dia dels Difunts de maneres ben diferents a la nostra, i no obstant poden ser una interessant manera d’aprofundir en altres cultures atenent que és una festa de reconegut fons espiritual.

 

I sense oblidar-nos de la península Ibèrica, a part de les nostres conegudes tradicions catalanes, a Cadis se celebra el Tosantos, amb disfresses que recorren els carrers, i fent ninots de fruites, verdures i fruites seques. A Galícia celebren el Magosto; a Ceuta i Extremadura es fan menjars al camp i la muntanya, i m’agradaria destacar la Fira de Tot Sants a Cocentaina (Alacant), que es remunta a un mercat que al seu dia va concedir el rei Pere IV el Cerimoniós de Catalunya.

 

(1) El culte celta creia que l’any es dividia en dos períodes: el temps clar, que segons ells començava l’1 de maig amb el floriment de la natura, i el temps fosc, l’1 de novembre amb l’arribada del fred, la foscor i el mal temps, període que els sembla que va connectar-se amb la mort. No anaven desencaminats.