La Gran Enciclopèdia Catalana, Cahner
Segueix el compte d'Instagram de la Nova Conca fent clic aquí
L3, línia verda. Direcció Zona Universitària. Baixo a Palau Reial. És dimecres 16 d’octubre de 2013. Em dirigeixo al Tanatori de Les Corts, on no recordo haver-hi entrat mai. Avui és un dia trist, com tots aquells en que algú ens deixa prematurament, ja tingui projecció pública, o hagi treballat anònimament al forn de pa, a la botiga, oficina, casa, fàbrica o carrer.
A dos quarts de dotze té lloc la cerimònia en homenatge a Max Cahner, el conseller, promotor, ideòleg i activista. El darrer comiat a l’home polític i a la persona. A tot un referent del món cultural de la represa que construeix al llarg de la seva vida “fonaments i eines necessàries per al país” com explicita Pujol a l’acte, on també prenen la paraula Josep Maria Sans Travé i Eliseu Climent.
En columnes precedents m’he referit al President Barrera, record que agraïren amb emoció familiars i amics, i el mateix caldrà fer d’en Josep Maria Ainaud de Lasarte, amb qui també vaig poder compartir llarga conversa una tarda d’hivern i que per la seva vocació de servir el país mereix unes línies pròpies que m’emplaço a escriure. Com ells, en els darrers anys ens han deixat tot un seguit de personalitats de trajectòria nacional dels que caldrà recordar la seva contribució a fer que ben aviat es puguin materialitzar els somnis i les esperances actuals.
És de justícia, avui, glossar aquest català d’origen alemany, nascut a Bad-Godesberg i que ens ha abandonat abans d’hora. La seva ha estat una intensitat creativa ingent, un treballar constant, un no parar mai. Ferm defensor dels drets i les llibertats en les hores difícils, va apostar amb Bastardes per consolidar aquell Germinàbit amb la nova Serra d’Or que tots coneixem; per recuperar la Revista de Catalunya de Rovira i Virgili quan va ser necessari; per crear una editorial –edicions 62– capaç d’oferir als lectors uns productes imprescindibles.
Així, editaria llibres com Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster, amb qui compartiria una amistat que perduraria en el temps i que serviria per fer sorgir la nova generació valencianista dels anys seixanta que Vicens Vives coneixeria com a “miracle valencià”; o d’altres com Els altres catalans de Candel, que formularia en el context migratori del moment la necessitat de cohesionar la societat en base “a un sol poble”. D’aquí vindria allò d’“aquells que viuen i treballen a Catalunya”.
Max Cahner és l’impulsor de la Gran Enciclopèdia Catalana, obra monumental que ha llegat a la posteritat. Aquesta joia de volums verds inspirada en l’Enciclopèdia britànica que molts dels lectors tenen a casa no va ser tasca senzilla, ja que temps i esforços foren necessaris, i no sempre tingué el suport que calia quan li era menester.
Havien estat moltes les aventures culturals de gran envergadura en les que s’endinsà, amb l’objectiu de disposar d’aquells instruments que ens mancaven: revistes especialitzades, editorials pròpies com Curial, enciclopèdies serioses, diccionaris homologables com els de Coromines, i tantes altres iniciatives i propostes amb que col·laborà o de les que fou partícip durant la llarga nit franquista, a Catalunya sí, però també al País Valencià, a les Illes Balears o a la Catalunya Nord. Posant sobre la taula el seu patrimoni personal quan les circumstàncies ho requerien. L’imaginari dels Països Catalans era el que el movia.
I va ser llavors, el 1980, quan se li brinda la possibilitat de dur a terme aquesta ordenació del país des de la Conselleria de Cultura del primer govern. Albert Manent deia de Cahner, a qui havia conegut a principis dels anys cinquanta a la Facultat de Dret, que “en aquesta data [1980] Max Cahner ja excel·lia per una brillant i extraordinària trajectòria com a promotor cultural”. Aquella legislatura va ser la d’iniciar projectes, la de marcar camí, la de traçar cap on calia dirigir els passos de la Generalitat en aquest àmbit.
D’aleshores ençà no deixà mai de prosseguir amb el seu deure. Els amics i col·laboradors el recorden sempre treballant, amb un ritme frenètic. Potser era un idealista, però tenia clar que per collir, primer calia que algú
sembrés.
A dos quarts de dotze té lloc la cerimònia en homenatge a Max Cahner, el conseller, promotor, ideòleg i activista. El darrer comiat a l’home polític i a la persona. A tot un referent del món cultural de la represa que construeix al llarg de la seva vida “fonaments i eines necessàries per al país” com explicita Pujol a l’acte, on també prenen la paraula Josep Maria Sans Travé i Eliseu Climent.
En columnes precedents m’he referit al President Barrera, record que agraïren amb emoció familiars i amics, i el mateix caldrà fer d’en Josep Maria Ainaud de Lasarte, amb qui també vaig poder compartir llarga conversa una tarda d’hivern i que per la seva vocació de servir el país mereix unes línies pròpies que m’emplaço a escriure. Com ells, en els darrers anys ens han deixat tot un seguit de personalitats de trajectòria nacional dels que caldrà recordar la seva contribució a fer que ben aviat es puguin materialitzar els somnis i les esperances actuals.
És de justícia, avui, glossar aquest català d’origen alemany, nascut a Bad-Godesberg i que ens ha abandonat abans d’hora. La seva ha estat una intensitat creativa ingent, un treballar constant, un no parar mai. Ferm defensor dels drets i les llibertats en les hores difícils, va apostar amb Bastardes per consolidar aquell Germinàbit amb la nova Serra d’Or que tots coneixem; per recuperar la Revista de Catalunya de Rovira i Virgili quan va ser necessari; per crear una editorial –edicions 62– capaç d’oferir als lectors uns productes imprescindibles.
Així, editaria llibres com Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster, amb qui compartiria una amistat que perduraria en el temps i que serviria per fer sorgir la nova generació valencianista dels anys seixanta que Vicens Vives coneixeria com a “miracle valencià”; o d’altres com Els altres catalans de Candel, que formularia en el context migratori del moment la necessitat de cohesionar la societat en base “a un sol poble”. D’aquí vindria allò d’“aquells que viuen i treballen a Catalunya”.
Max Cahner és l’impulsor de la Gran Enciclopèdia Catalana, obra monumental que ha llegat a la posteritat. Aquesta joia de volums verds inspirada en l’Enciclopèdia britànica que molts dels lectors tenen a casa no va ser tasca senzilla, ja que temps i esforços foren necessaris, i no sempre tingué el suport que calia quan li era menester.
Havien estat moltes les aventures culturals de gran envergadura en les que s’endinsà, amb l’objectiu de disposar d’aquells instruments que ens mancaven: revistes especialitzades, editorials pròpies com Curial, enciclopèdies serioses, diccionaris homologables com els de Coromines, i tantes altres iniciatives i propostes amb que col·laborà o de les que fou partícip durant la llarga nit franquista, a Catalunya sí, però també al País Valencià, a les Illes Balears o a la Catalunya Nord. Posant sobre la taula el seu patrimoni personal quan les circumstàncies ho requerien. L’imaginari dels Països Catalans era el que el movia.
I va ser llavors, el 1980, quan se li brinda la possibilitat de dur a terme aquesta ordenació del país des de la Conselleria de Cultura del primer govern. Albert Manent deia de Cahner, a qui havia conegut a principis dels anys cinquanta a la Facultat de Dret, que “en aquesta data [1980] Max Cahner ja excel·lia per una brillant i extraordinària trajectòria com a promotor cultural”. Aquella legislatura va ser la d’iniciar projectes, la de marcar camí, la de traçar cap on calia dirigir els passos de la Generalitat en aquest àmbit.
D’aleshores ençà no deixà mai de prosseguir amb el seu deure. Els amics i col·laboradors el recorden sempre treballant, amb un ritme frenètic. Potser era un idealista, però tenia clar que per collir, primer calia que algú
sembrés.
Trobareu més informació a l'edició en paper de la Nova Conca d'aquest pròxim divendres