Si una imatge hagués de descriure aquest país nostre, Catalunya, a mi se m’acudeix la d’una taula. Estem en un país on, definitivament, tot ho acostumem a celebrar en el marc d’una taula i, de fet, no som tan diferents com d’altres cultures com la italiana o la francesa, a on, com veiem moltes vegades en les cada vegada més escasses pel·lícules europees que posen a la televisió, apareixen tots els membres d’una família asseguts al voltant d’una taula, menjant a l’aire lliure sota l’ombra d’una parra en la finca familiar; els homes, amb el samarró blanc (imperi) i la mestressa de la casa, l’entranyable mamma italiana, arribant amb l’olla gegant de pasta, viandes i el vi que va i ve, enmig de rialles. Sí, a Catalunya també tenim sempre l’excusa per seure al voltant d’una taula; i tant és així que, fins i tot, en el dia que aprofitem per recordar els qui ja no hi són entre nosaltres, també ens dóna per coure castanyes i moniatos i, au!, a menjar. Lògicament, com que s’ha de pair bé, el bon licor o vi dolç no pot quedar enrere i, entre mossegada i mossegada, diuen que les castanyes provoquen restrenyiment, què millor que un glopet de mistela. I, quan aquesta jornada de la castanyada hagi passat, no passaran gaires dies més que les finestres del país començaran a despendre l’olor inconfusible dels canelons de Nadal; i després Reis… i després… potser una de menjar ràpid?