Tots sabem, per haver-ho viscut, per haver-ho sentit explicar o potser pels contes, com la tradició de la castanyada és una de les més arrelades a casa nostra. Any rere any, uns dies abans de la nit del 31 d’octubre i de la festivitat de Tots Sants, pels carrers i places de pobles i ciutats es poden veure bidons fumejant, on es torren uns fruits bons i típics d’aquesta època de l’any, les castanyes.

En sentim la particular olor ja des d’una cantonada abans d’arribar-hi: la seva torrada flaire marró s’allarga carrer avall, on sense adonar-nos-en ens encalça i ens desperta ganes de tastar-les. Ens ve al cap en “Marrameu torra castanyes”, mentre ens acostem als nostres castanyers i castanyeres, ja sigui la mítica senyora vestida amb amples faldilles grises i tapada amb una manteleta de llana, com potser un pare i un fill que feinegen entre espetec i espetec de castanya, o la versió actual d’un grup de joves que a les tardes es reuneix per vendre’n i pagar-se, així, el viatge de fi de curs. Sigui qui sigui, l’important és que no ens en sabem estar i acabem comprant un parell o tres de paperines, amb una dotzena de fruits color de terra en cada una d’elles, i que ben calentones ens escalfaran les mans i ens acompanyaran fins a casa. Un cop ja som al rebedor, el primer que fem és anunciar als familiars que en portem i que qui en vulgui que vingui al menjador, o a la cuina, que sinó ja no les veurà. I així, durant una estona, tots els presents s’asseuen al voltant d’una taula, cadascú proveït amb la seva porció corresponent de castanyes, amb la seva paperina pròpia, adjudicada o simplement les va agafant, una a una, del conjunt de paperines posades al centre de la taula. Tot desgranant les castanyes de les seves diverses capes, anirem conversant i explicant-nos el dia.

De les antigues, llargues i nocturnes reunions familiars vora una llar de foc, mentre el vent s’esforçava en esmunyir-se entre les finestres de vidre i de fusta, quan tots els presents es tapaven en mantes i pensaven en els que ja no hi eren, i vetllaven i es recloïen fins a la matinada, hem passat a aquesta celebració d’avui en dia, on la part gastronòmica i de reunió es manté, on alguns dediquem aquest dia de Tots Sants als nostres familiars que estimem i que recordem, ja no sempre vora una llar de foc, ni fins a la matinada, però sí regalant flors acolorides, records i sentiments a la gent que hem estimat. Els nostres padrins, els nostres tiets-avis... la gent que ens ha acompanyat i ens ha vist créixer i segurament ens ha educat i els seus valors són ara els nostres, i la seva manera de ser entranyable és ara també part de nosaltres.
Amb tot, Tots Sants no ha de ser una festivitat trista, com sovint es planteja, no, estaria bé que la penséssim com una celebració agradable per tenir present els nostres orígens i encarar el futur amb molta més força. Podria enfocar-se com el dia en què dediquem als altres, per tal que, a partir del dia 2 de novembre, puguem fer molt més feliços els nostres.

I amb tants pensaments i castanyes, no hem d’oblidar els altres reis de la festa, els moniatos i els elaborats panellets. D’una banda, els moniatos fan del sopar de Tots Sants un àpat ben complet, són contundents i austers com la celebració demana. D’altra banda, els panellets poden ser el resultat d’una activitat infantil en família. Poden representar tot un curs de cuina per als més menuts, ser l’activitat familiar del dia, podem proposar que avis i néts cuinin els panellets de Tots Sants, i que passin un parell d’hores felices de cocció i decoració: ametlles, ous, coco, pinyons... A l’escola potser ho comentaran entre els companys de classe, o potser ja a les aules hauran fet la primera incursió al món de la preparació d’aquests dolços i a casa voldran, els més petits, demostrar les seves aptituds.
Així, comencem a preparar les ametlles i avisem a la família o als amics, fem panellets avui?