Senyores i senyors, no sé si és que m’estic fent gran, que sí o el que serà, però aquesta societat que estem generant cada dia que passa m’agrada menys. M’explicaré. L’altre dia vaig haver d’anar a Tarragona i, de fet, feia temps que no passejava per la seva artèria més emblemàtica, la Rambla Nova i, francament, em va caure l’ànima al terra, ja que, com que m’hi vaig criar, encara recordo aquells establiments mítics i carregats de personalitat que omplien alguns dels números de la Rambla; forns de pa, cafès… i què m’hi vaig trobar? Senzillament, una allau de franquícies que han convertit les ciutats en indrets despersonalitzats. I és que les nostres autoritats municipals, de sempre, encara no han comprès que, si les pedres, els monuments o els edificis marquen la personalitat d’un poble, una ciutat, igual que la seva gent, els locals comercials d’antuvi també la van marcar i molt. A més a més, si a tot plegat hi afegim que bona part dels vianants que hi passaven semblaven zombis, amorrotats capcots a les pantalles dels seus mòbils, sense fixar-se en l’altra gent que passa pel carrer; l’anar i venir dels cotxes i tants i tants matisos que el caminant pot trobar… per no parlar del jovent que anava amunt i avall amb els auriculars a l’orella, el panorama era desolador. Hem creat ciutats calcades, habitades per zombis, que defugen la personalitat, el contacte humà i els estímuls visuals i sonors.