Són els rajos els que et desperten. Tímids encara. S’introdueixen laminats dins l’habitació. Instants després sona el despertador, abans de ritme monòton ara plenament musical. Un peu a terra, i després l’altre; o els dos a la vegada? Enretires les cortines als seus respectius laterals i obres els porticons. És Barcelona.

Aquest matí, el sol ha sortit també arreu de la geografia; en cas de pluja, això canvia. “Per tots és sabut que, si no plou a Barcelona, no plou enlloc” em deia un berguedà fa poc. No és aquest, un detall exclusiu de la nostra capital, a totes les grans urbs del món els passa, si fa o no fa, això. I és així com és senzill distingir, a la Ciutat Comtal estant, quan hom hi és de pas o hi ha nascut.

No cal dir que aquí –estic escrivint la columna en un balcó de l’Eixample, de bon matí– podem trobar-hi estudiants de qualsevulla que sigui la seva procedència. I és ben clar que no he estat el primer i en cap cas seré l’últim que hi sóc tot seguint el fil acadèmic.  Així, a més de gent de la Conca i de totes les comarques on la catalanitat va mantenir-se en els moments difícils i que amb el seu bon fer han preservat els valors intergeneracionals, també trobem nuclis importants de valencians i d’illencs.

Pel que fa als primers, han de passar-se els dies desmentint tòpics del sud i recordant –a tot aquell qui vulgui escoltar– que allò que s’ofereix al nord de l’Ebre és poc més que arròs de microones. També, diuen, que la millor paella és la del seu poble; encara que jo, que en conec molts, em trobo que són de poblacions diferents. Serà qüestió de tastar-les totes?

I si els valencians aquests dies estan dolguts perquè no podran saber com finalitza l’Alqueria Blanca, la sèrie estrella del que era Canal 9, els estudiants illencs tenen un any mogut. I les mostres de suport a les mobilitzacions del sector educatiu a les Illes no es fan esperar. Ells, que sempre duen unes bosses de galetes d’Inca a la maleta quan arriben de l’aeroport, veuen com el que la gent els demana són ensaïmades. I que molts dels seus companys de Barcelona només veuran l’arxipèlag com una destinació turística estiuenca, de sol i platja.

Barcelona és això i molt més. També és interessar-se pel trànsit i saber les retencions existents a les seves entrades, o si hi ha congestionades algunes de les artèries que n’ofereixen el pas. El peatge de Martorell, el nus de la Trinitat o l’altura del Papiol són notícia per la gent que hi entra o hi surt. Tot un clàssic.

Cotxes, motos, autobusos, taxis... tot n’està ple! Fins i tot, el metro. Sovint tens la sensació que la gent utilitza el metro per anar a comprar una barra de pa. Realment estressant. Però, de tant en tant, algú decideix que per anar fins dues illes de cases d’on ets en aquell moment no cal utilitzar l’abonament dels transports; i es posa a caminar. Sorpresa! És llavors quan hom descobreix que existeixen les bicicletes i que realment la gent les utilitza, fins a tal punt que sovint no hi ha prou aparcaments en les zones de més afluència. Els usuaris acostumen a fer, sobre les dues rodes, trajectes de baixada, de muntanya a mar.

Res del que pugui dir sobre Barcelona serà nou, segur que algú ja ho haurà escrit. Amb tot, vull vindicar Barcelona per la capitalitat que ha d’exercir, entenent la seva funció, sempre amb equilibri amb el conjunt del país. Ciutat mediterrània, oberta plenament al mar, que encara manté el record de l’any olímpic. I què dir de l’Eixample de Cerdà, aquell urbanisme reticular que ha fet la volta al món. Voldria posar en valor la seva programació cultural, l’efervescència existent a tota hora i els espais especials que cal descobrir, i que cada u deu tenir els seus.

Si fa mesos que no vénen a la ciutat que es reinventa constantment entre el Llobregat i el Besós, ara tenen un altre al·licient. A l’històric mercat del Born, s’hi troba ara el Born Centre Cultural, on podran descobrir-hi el setge de 1714. Me n’han dit meravelles. Jo hi aniré en les properes setmanes, ja us ho explicaré.